2.27.2016

El mite de desaprendre

En el marc de les moltes propostes que es fan per a la gestió personal, força sovint es parla de la necessitat de desaprendre. La idea va en la línia d’eliminar aquella informació errònia que haguem pogut aprendre en un moment donat per deixar-la així sense efecte. Però, és això possible?
Vegem-ho amb un exemple. Pots mirar la següent imatge uns segons o minuts i dir que hi veus.


Aquesta és una imatge del neuròleg i especialista en el camp de la percepció Richard Gregory, on s’hi pot veure un gos dàlmata. Si? A efectes del nostre tema però, l'important no és això, sinó el fet que un cop descoberta la figura ja no podem deixar de veure-la.
Només cal una mala experiència amb un aliment (malestar, vòmits, etc.) perquè l’apartem potser per sempre més de la nostra dieta. Aquesta vivència es pot recordar tota la vida, no s'oblida ... ni volent.
Podem haver viscut experiències desagradables en qualsevol altre àmbit que, en alguns casos, potser no ens disgustaria gens eliminar. Però la veritat és que això no és al nostre abast. No podem esborrar a voluntat la informació apresa, ja que encara que oblidem, no podem fer-ho de manera voluntària i selectiva.
Així doncs, si bé hi ha molts àmbits en la nostra vida on el fet d’eliminar és una estratègia possible i eficient, no passa el mateix quan ens referim als nostres propis continguts, al que hem après. De fet, passa just al contrari. Com més volem deixar de pensar en una cosa, més hi estem pensant. L’exemple típic és: “No pensis en un elefant de color rosa....”
L’expectativa de poder-se alliberar de determinats continguts i experiències a base de “desaprendre-les”, és un impossible. I les expectatives impossibles donen lloc a estrès i frustració. I també a una sensació d’incapacitat, perquè sembla que és per culpa d’una limitació nostra que no aconseguim l’objectiu perseguit. Tot plegat resulta debilitant i només fa que afegir més llenya al foc.
Si no ens podem desfer d’una informació vol dir que estem condemnats a viure sota el seu influx de per vida? La resposta és, no necessàriament.
Imaginem, per exemple, que de petits ens haguessin ensenyat a anar amb bicicleta a l'inrevés, d’esquena al manillar. Vol dir això que ja no podem anar mai més bé amb bicicleta? No. Una vegada reconegut l’error, podem fer un segon aprenentatge, ara correcte, que la manera adequada és posar-se de cara al manillar i dur a terme aquesta conducta, la qual cosa no vol dir però, que s’hagi esborrat el primer.
Imaginem ara, en aquest cas, que hem crescut en un entorn afectiu fred, on les manifestacions d’afecte eren escasses o poc explícites. La manera de no repetir aquest patró és “desaprenent-lo”? De nou no. Estem condemnats per això a repetir el patró? Tampoc necessàriament. Hi ha la possibilitat d’aprendre una nova manera de viure els nostres afectes i de dur-la a la pràctica.
Així doncs, el que si és a l’abast, és poder fer nous aprenentatges i implementar-los. La seva pràctica anirà augmentant la probabilitat que aquestes noves informacions siguin les predominants en la nostra experiència, “desplaçant” allò que vam aprendre en el seu dia i que ara, si és que algun cop ho va ser, ja no resulta útil pel nostre desenvolupament.

2.17.2016

Egoisme ètic

Sovint la societat en la que vivim crea situacions de doble vincle, que ras i curt ve a ser que, facis el que facis, serà un error. S’estableixen uns marcs mentals i unes dicotomies basades en premisses falses dintre de les quals és impossible mantenir-se indemne.
En el tema que ens ocupa avui, si agafem el diccionari i busquem el mot egoisme, trobem la següent definició: “Excessiu amor de si mateix que fa atendre únicament a l’interès propi àdhuc en dany d’altri”.
Des de les cúpules ostentadores de poder, autèntiques màquines piconadores de crear desestabilitat, feblesa i  indefensió, s’han encarregat sistemàticament d’etiquetar, sense matisos, com egoista, qualsevol defensa dels interessos propis. El filòsof i teòleg Rafael Navarrete comenta al respecte: “Se nos ha educado para rechazar todo cuanto pueda parecer egoísmo, y cuando hemos querido tener en cuenta nuestras propias necesidades nos hemos sentido juzgados negativamente”.
L’escenari que es dibuixa doncs és que mirar per un mateix és sempre pecaminós, i d’aquí es desprèn que el seu oposat, és a dir, anteposar sempre els interessos dels altres als nostres, és virtuós. La virtut doncs recau en la negació i l’anul·lació. En el seu llibre Por a la llibertat, Erich Fromm escriu: “El supòsit implícit en el pensament de Luter i Calví, i també en el de Kant i Freud, és el següent: l'egoisme és idèntic a l'amor a si mateix. Estimar als altres és una virtut, estimar-se a si mateix, un pecat. A més, l'amor cap als altres i l'amor cap a si mateix s'exclouen mútuament”.
La negació a la qual fem referència aquí, seria una mena de despossessió, de pèrdua de contacte amb el millor d'un mateix. El resultat d'aquesta desconnexió i desorientació serien persones afeblides i empobrides, mancades i necessitades. Des d’aquest fil argumental, l'egoisme sorgiria justament del sacrifici d'un mateix, com un subproducte d’aquesta invalidació. Així doncs, de manera que pot semblar paradoxal, la negació d'un mateix podria donar lloc a l'egoisme. Aquesta pèrdua de contacte amb el millor de cada un, produeix persones que no disposen de la capacitat per autoregular-se i poder cobrir per si mateixes les seves necessitats bàsiques. Persones, en definitiva, que es troben en "números vermells". En aquest context, l'egoisme podria entendre’s com un recurs amb el qual intentar compensar aquest buit i aquesta incapacitat i poder així abastir aquestes necessitats, com un succedani davant aquest ésser desposseït. Com un fantasma famolenc.
Amb la seva lucidesa característica, Fromm comentava al respecte: "L'egoisme no és idèntic a l'amor a si mateix, sinó al seu oposat. L'egoisme és una forma de cobdícia. Com tota cobdícia, és insaciable i, per tant, mai pot arribar a una satisfacció real. És un pou sense fons que esgota l'individu en un esforç interminable per satisfer la necessitat sense arribar mai la satisfacció. L'observació atenta descobreix que si bé l'egoista mai deixa d'estar angoixadament preocupat de si mateix, es troba sempre insatisfet, inquiet, torturat per la por de no tenir prou, de perdre alguna cosa, de ser desposseït d'alguna cosa. Es consumeix d'enveja per tots aquells que aconsegueixen alguna cosa més. I si observem encara més de prop aquest procés, especialment la seva dinàmica inconscient, trobarem que l'egoista, en essència, no s’estima a si mateix sinó que es té una profunda aversió... Mentre a la superfície sembla que aquestes persones s'estimen molt, en realitat es tenen aversió, i el seu narcisisme -com l’egoisme- constitueix la sobrecompensació de la manca bàsica d'amor cap a si mateixos".
A falta de la seguretat genuïna, aquest tenir, actuaria com un apèndix, com una extensió, com un substitutori d’allò que és original. Vist així, aquest egoisme és reactiu, una defensa contra la sensació de vulnerabilitat, una necessitat de tenir que intenta compensar mancances del Ser.
És obvi que aquesta hipertrofia de mirar per un mateix és problemàtica, tan per la pròpia persona com per les altres. Com també ho és que això no invalida la saludable actitud de mirar pels propis interessos. La falsa controvèrsia creada entre l’egoisme i l’altruisme entès com a negació, ambdós perjudicials per l’estabilitat i la seguretat validant de la persona, queda curtcircuitada amb la acceptació de la natural defensa i estimació per un mateix, amb l’egoisme ètic. Integrar els interessos propis amb els del proïsme és un exercici de dialèctica, quelcom no contemplat per aquells que només se senten emparats sota els compliments de manaments, la conformitat acrítica i una cega obediència, el millor adob perquè l’egoisme no pari de rebrotar. 

2.10.2016

I la caça de bruixes es manté.


Per molts avenços extraordinaris que hi hagin en ple S. XXI en diferents àrees del coneixement, és força evident que hi ha coses que continuen en el món de les tenebres. És el cas, al nostre entendre, de la sexualitat masculina. A l'home (sexe masculí) no se li ensenya a conèixer, regular ni  integrar la seva pròpia naturalesa sexual. El psicòleg John Gray assenyala al respecte que mentre que la dona va de l’amor al sexe, l’home va del sexe a l’amor. Una autèntica monstruositat atenent els cànons culturals dominants vigents, on el sexe, encara que ha millorat molt el seu estatus, continua estant en general més a la vora de les clavegueres que del cel. En aquest escenari és lògic que el seu natural desig aprengui a ser temut. Es tracta d'una força molt poderosa no controlada i, en l’essencial, censurada. És quelcom que mereix ser castigat. L’home s’ha de negar les seves pròpies tendències sexuals naturals perquè en el marc mental cultural actual són oficialment enteses com una depravació. És quelcom que ha d’amagar, de fingir. Però les hormones no es deixen enganyar tant fàcilment. En realitat no hi ha tal depravació. Aquesta és tan sols un espantall creat per ments depravades. No és, com diu la cançó, cap fera ferotge. Simplement és com és i necessita el seu espai i ser escoltada i compresa.
I, qui activa la sexualitat masculina? La dona. És evident que això, en si mateix, és el més natural, és el nostre disseny. Però es converteix en problema quan la sexualitat masculina s’ha convertit en problemàtica. I què vol dir problemàtica en aquest context? No acceptada tal com és, per tant, rebutjada, i en conseqüència, temuda, reprimida, castigada, no actualitzada. A partir d’aquí s’expliquen algunes coses.
Apareix llavors a escena un mecanisme de defensa clàssic, la projecció, mitjançant el qual un individu atribueix a un altre els seus propis impulsos i desitjos inacceptables i d'aquesta manera se'ls oculta a si mateix. La por a la pròpia sexualitat de l’home és projectada a la dona, la seva activadora. Es projecta en la dona la pròpia vivència de la sexualitat de l'home atemorit: un enemic amenaçador al qual cal domar, sotmetre, reprimir o anul·lar. Es més simple i menys amenaçador desplaçar l’agressió a l’altre. Buscar un culpable, algun boc expiatori. Les bruixes, per exemple. Així doncs, l’home castrat es converteix en castrador.
Com a exemple d’aquesta culpabilització de la dona pot valer recordar algunes expressions tan tronades com trillades que s’escolten en casos d’agressions sexuals, de l’estil “la dona el va provocar”, “alguna cosa haurà fet”, “si no s’hagués vestit d’aquella manera”....  Es tracta del fum que assenyala l’existència d’un foc profund que crema.
La tesis és doncs: un factor que està al darrere de l’opressió que l’home exerceix sobre la dona respon a que aquesta activa la seva pròpia sexualitat que ell tem, un temor que s’explica al seu torn pel rebuig cultural que pateix.
L’home deixarà de veure la dona com una amenaça quan deixi de témer allò que ella li desperta, la seva pròpia sexualitat. L’amenaça no és fora, és a dintre. I no és original, és inventada.
Davant d’aquests fets i realitats sol aparèixer l’estratègia juràssica de sempre d’apel·lar a les lleis, al codi penal, a la policia... Tancs i sentències per exterminar allò que fa pànic conèixer. Tampoc lliçons edulcorades dirigides als escolars que passen de puntetes per sobre dels fets que espanten serveixen absolutament de res. Cap modalitat que representi agafar el rave per les fulles pot aspirar a ser eficient.
Entenem com l’antídot el reconeixement i acceptació dels fets reals de la sexualitat masculina i la seva reivindicació. I la integració d’aquesta realitat en un context de maduresa i de victòria - victòria. Volem saber d’una vegada, sense enganys, com som? Estem disposat a assumir-ho? Posar el fets d’observació sobre la taula, mirar-los als ulls i parlar-ne. Només així entenem que aquest poderós factor mantenidor de la repressió exercida sobre la dona per part de l’home pot començar a ser desactivat. 

2.03.2016

Universals: Una invitació a la tolerància

L'època de la globalització en què vivim ens posa, més que mai, en contacte amb moltes persones diferents dels llocs més diversos del planeta. Això ens permet fer evidents el gran nombre de diferències que hi ha entre les persones en funció del lloc d'origen i la cultura rebuda. Sens dubte, una extraordinària riquesa.
No falten persones però, que utilitzant el que els antropòlegs anomenarien un punt de vista etnocèntric, és a dir, el que col·loquialment podríem traduir per "creure’s el melic del món", col·loquen els seus costums, hàbits, arrels i tarannàs en primer lloc, desmereixent qualsevol altra opció, o encara pitjor, interpreten aquesta diversitat com una amenaça i fan d'aquestes diferències un motiu d'exclusió i conflicte.
D’una manera general, i en aquests casos particularment, pot ser interessant recordar que moltes d'aquestes diferències són més formals i d'aparença que de fons, i que darrere seu hi trobem l’existència dels anomenats UNIVERSALS, és a dir, qualitats, característiques i trets observats en totes, o gairebé totes , les cultures conegudes. Serien doncs alguna cosa així com les nostres arrels comunes, que poden manifestar-se en formes molt diferents. Entre els centenars d'universals coneguts i descrits trobem, per exemple, el ball, la classificació de colors, l'art, explicar contes, fer regals, determinades expressions facials de les emocions, celebrar festes, fer bromes, tenir cura dels fills, el concepte de futur, cantar, cuidar els malalts i ferits, la reciprocitat ....
Al fil de tot això, el neurocientífic Michael Gazzaniga assenyala. "Sembla que tots compartim les mateixes xarxes i sistemes morals, i que tots reaccionem de la mateixa manera davant les mateixes qüestions. Per tant, la diferència no rau en la conducta, sinó en les nostres teories sobre per què reaccionem com ho fem. La constatació que les teories són la font de tots els conflictes podria contribuir a la convivència pacífica dels individus que professen diversos sistemes de creences ".
En el marc del seu treball sobre Psicologia Positiva, el psicòleg Martin Seligman assenyala haver trobat sis virtuts observades en totes les grans religions i tradicions culturals. Després de revisar unes dues-centes propostes de virtuts que cobrien un període històric de més de tres mil anys i que abastaven tota la faç de la Terra, entre les quals s'incloïen, per exemple a Aristòtil, Plató, Confuci, el Talmud, Buda, Bushido (el codi dels samurais), Sant Tomàs d'Aquino i Sant Agustí, ell i els seus col·legues van observar que en gairebé totes aquestes tradicions es valoraven sis grans virtuts, a saber: Saviesa i coneixement, valor, espiritualitat i transcendència, amor i humanitat, justícia i temprança. Una altra aportació que demostra la presència d’importants denominadors comuns.
Els universals poden ser observats doncs com un punt de trobada i, des de la seva perspectiva, ens podem adonar que les nostres diferències són més aparents que radicals, i que és molt més el que ens uneix que el que ens separa. Això ens pot ajudar a evitar-nos molts disgustos i conflictes innecessaris i a viure la diversitat com una oportunitat extraordinària de creixement i enriquiment personal, i també a gaudir d'una convivència integradora, respectuosa i pacífica. La proximitat pot ser un antídot enfront de la violència, atès que costa més atacar o agredir allò que sentim proper.
En l'essencial, tots som habitants del món, éssers humans, persones amb els mateixos drets i els mateixos deures.