12.05.2015

Síndrome d’Estocolm i infància en barrils de vinagre

El 23 d'agost de 1973, a Estocolm, capital de Suècia, va tenir lloc un atracament amb ostatges. Jan Erik Olsson, un presidiari de permís va entrar al banc Kreditbanken de Norrmalmstorg, al centre de la ciutat. En ser alertada la policia, dos oficials van arribar de forma gairebé immediata. L'atracador va ferir un d'ells i va manar al segon seure i cantar. Havia pres quatre ostatges i va exigir tres milions de corones sueques, un vehicle i dues armes. El govern es va veure obligat a col·laborar i li va concedir portar-hi a Clarck Olofsson, amic del delinqüent. Així van començar les negociacions entre l’atracador i la policia. Davant la sorpresa de tots, Kristin Ehnmark, una dels ostatges, no només mostrava la seva por a una actuació policial que acabés en tragèdia sinó que va arribar a resistir-se a la idea d'un possible rescat. Segons deia, se sentia segura.
Després de sis dies de retenció i amenaces per part del segrestador, del costat del qual es va posar Ehnmark, la policia va decidir actuar i es va produir la rendició. Ningú va resultar ferit. Durant tot el procés judicial, els segrestats es van mostrar reticents a testificar contra els que havien estat els seus captors i encara avui manifesten que se sentien més aterrits per la policia que pels lladres que els van retenir. El criminòleg Nils Bejerot encunyar poc després i a conseqüència d'aquell cas, el terme Síndrome d'Estocolm per referir-se a ostatges que senten aquest tipus d'identificació amb aquells que els capten.
En l’actualitat, els negociadors de la policia ja no veuen com inusual que es produeixi la síndrome d'Estocolm en situacions de segrest o abús. El vincle emocional amb el maltractador és en realitat una estratègia de supervivència per a víctimes d’abús i intimidació.
Com assenyala el psicòleg Joseph M. Carver, s'ha vist que quatre situacions o condicions estan presents i serveixen com a base del desenvolupament de la síndrome d'Estocolm.
1. La percepció d'una amenaça a la supervivència física o psicològica i la creença que l'abusador durà a terme l'amenaça.
2. La percepció de certa amabilitat de l'abusador cap a la víctima.
3. Absència d'un punt de vista diferent al de l'abusador.
4. La percepció de la incapacitat d'escapar de la situació.
Supervivència amenaçada, respostes amables per part dels cuidadors, absència d’un punt de vista diferent i incapacitat d’escapar, són condicions pròpies de l’escenari en el que es troba un infant respecte al seu entorn pròxim. Això pot explicar doncs també, perquè en situacions adverses, quan el nen o la nena es troben en un entorn hostil, en un barril de vinagre, no els queda més remei que adaptar-s’hi, defensant a qui els nega, fent-se pròpies faltes alienes i culpalitzant-se de la situació. Quelcom que es pot interioritzar i adoptar-se com a model intern, com a marc mental des del que un s’interpreta i es veu a si mateix.
Tenint doncs en compte les particulars circumstàncies en les que es troben els infants, cal extremar les precaucions per crear condicions en les que es trobin tolerats i regulats, tot recordant que una sòlida base afectiva durant la infància possibilita obrir-se al món físic i social amb seguretat i confiança, actuant com a facilitadora d'una adequada evolució biopsicosocial.
D’aquesta manera es poden assentar les bases per evitar que un poble acabi abraçant führers o que la gent voti una i altra vegada a aquells polítics que els menystenen, enganyen i roben.