11.22.2015

La mentida original

Sembrar la llavor del dubte i de la maldat des de bon començament és, en efecte, el pecat original. Aquesta premissa tòxica, tan errada com infundada i interessada, és la mare de tots el pecats.
En l’actualitat hi ha un ampli consens en reconèixer la importància que tenen els primers anys en la vida de la persona. Freud ja va assenyalar que el trauma durant el desenvolupament causa psicopatologia en la vida adulta. Però molts segles abans Pitàgores ja havia afirmat: “Eduqueu als nens i no serà necessari castigar als homes”.
I és essencialment diferent començar amb una afirmació o amb una negació. El pediatra, psiquiatra i psicoanalista anglès Donald Winnicott deia que la mare suficientment bona -la que s'acomoda a les necessitats del nadó- és la que habilita el desenvolupament i la maduració de les potencialitats biològiques del nadó.
Des de la teoria del vincle es manté que una sòlida base afectiva durant la infància possibilita el obrir-se al món físic i social amb seguretat i confiança, actuant com a facilitadora d'una adequada evolució biosocial, cognitiva i psicosocial. La psicòloga i experta en el tema del vincle afectiu Mª José Cantero assenyala al respecte: “Tots nosaltres desenvolupem millor les nostres capacitats, i ens sentim millor, quan tenim la certesa i la sort de poder comptar amb persones de confiança que acudiran incondicionalment a la nostra ajuda si sorgeixen dificultats. La necessitat d'aquesta base de seguretat i confiança forma part de la naturalesa social de l'ésser humà, i es fa especialment notòria durant les etapes i moments de la vida d'especial indefensió i vulnerabilitat. La primera infància és un d'aquests moments clau i els pares són els responsables de cobrir aquesta necessitat bàsica”. En essència, un cuidador adequat tolera al nen, col·laborant amb ell i acceptant-lo. A la vegada, és sensible a les seves necessitats i està accessible per a l’infant quan aquest el necessita. En definitiva, l’afirma en lloc de negar-lo.
El "verdader self" i el "fals self" són conceptes creats per Donald Winnicott per conceptualitzar dos desenvolupaments possibles del nadó. Es relacionen amb la possibilitat del nadó de tenir una vivència autèntica gràcies a l'adaptació que l'ambient pot fer a les seves necessitats o l'opció més patològica en que és el nadó qui s'ha d'adaptar a l'ambient tenint en compte que aquest no ho fa amb ell , generant així una vida reactiva i no espontània. L'origen del self verdader és el gest espontani del nen reflectit per la seva mare mentre que el fals self, sempre reactiu, tindrà el seu origen en la relació d'acatament al gest de la mare, sobretot si aquest és imprevisible. Quan en el marc dels intercanvis primerencs els interessos i necessitats i del cuidador predominen sistemàticament sobre els del cuidat, aquest, en la situació de dependència vital en la que es troba, no té més remei que adaptar-s’hi. La factura que se n’ha de pagar és caríssima: la desconnexió amb un mateix.
Cada necessitat real de l’infant no atesa  o cada negació injusta va en la línia de la seva invalidació. I de la invalidació es pot passar a l’auto-invalidació, que és segons la psicòloga Marsha Linehan, l'adopció o assumpció com a pròpies de les característiques d'un entorn invalidant.
Alexander Sutherland Neill, educador progressista escocès, artífex i fundador de l’Escola de Summerhill veia l’enorme transcendència d’aquesta falla quan assenyalava: “El futur de la humanitat descansa en els nous pares. Si destrueixen la força vital dels seus fills per una autoritat arbitrària, el delicte, la guerra i la misèria seguiran florint”.
Potser doncs ha arribat l’hora de perdre la por i en un acte d’autoafirmació radical identificar, denunciar i contravenir tot allò que pugui fer olor a aquesta autoritat arbitrària, que tanta vida ja ha destruït.

11.12.2015

La tirania de la normalitat (I)

Estandaritzats, formatejats i previsibles som més fàcils de controlar. L’homogeneïtat és més manejable que l’heterogeneïtat. I existeixen innumerables pressions per ser emmotllats.
El psicòleg Philip Zimbardo assenyala al respecte: “Vivim en institucions: la família, les escoles, els hospitals, l'exèrcit ... la policia ... i, en aquestes situacions, ningú et diu que facis res dolent, sinó que et diuen: «aquí tens les regles». T'assignen un rol: «el teu treball és fer això». Veus als altres fent-ho i vols agradar-los, així que comences a fer coses que potser no encaixin amb la teva moral, però que tothom fa”.
Amb tot, hi ha una cosa que el sistema mai no podrà engolir del tot: la nostra genuïna naturalesa.

El nen es mou, està viu.
Em fa por.
Medicalitzem-lo per calmar la meva por.