“Dick” Fosbury: Parlant de canvis – 2

Mèxic, estiu de 1968. Jocs Olímpics. Un dels atletes competidors és el nord-americà Richard Douglas Fosbury, “Dick”  Fosbury, en la disciplina de salt d’alçada. La seva participació passarà a la història no només pel fet de guanyar la medalla d’or, sinó sobretot, per canviar la manera de saltar per sempre més, inventant l’anomenat Fosbury flop.

Nascut el 6 de març de 1947 a Portland, Oregon (EUA), des de molt jove Richard Douglas Fosbury va mostrar un interès natural per a la ciència i les matemàtiques. També va ser un atleta dotat, amb un talent especial pel salt d'alçada. Quan va arribar a l'adolescència però, es va trobar amb que 1.93 metres era ja una alçada massa alta per executar-la de manera efectiva ja fos amb el salt tradicional de tisora o amb la més comunament utilitzada tècnica straddle.

La seva millor marca personal s'havia estancat en 1,80 metres, per la qual cosa es va adonar que si volia seguir progressant en la disciplina, hauria d'arribar a un enfocament diferent. Des de 1963 en endavant, Dick Fosbury va començar a utilitzar una nova tècnica de la seva pròpia invenció: Començava amb una carrera d’impuls corbada i donava l’esquena a la barra transferint el seu pes i empenyent el seu cos cap enrere sobre la barra.

... I la va usar en un torneig de la Universitat per a registrar un salt de 2 metres, davant el gran desconcert dels jutges els quals, després de molta deliberació, van concloure que l'estil poc ortodox però efectiu de Fosbury era perfectament legítim. Posteriorment, gràcies a un salt de 2.21 metres durant les proves de classificació, va ser escollit per representar els EUA en els Jocs Olímpics de Mèxic de 1968.

Les gestes de Fosbury a Mèxic li van valer la condició d'heroi nacional de tornada a casa. Mentrestant, la resta del món va reconèixer ràpidament l'efectivitat de la seva tècnica, que va ser més i més àmpliament utilitzada. Avui en dia, el Fosbury Flop està immortalitzat en el diccionari, i s'ha consolidat com l'única tècnica utilitzada en el salt d'alçada. Per ara.....

I, naturalment, no sense abans haver hagut de soportar les friccions dels antics posicionaments. 

En general els esports, com la majoria de les coses, evolucionen lentament. Les regles canvien, les tècniques i els estils es modifiquen pas a pas. És rar veure una disciplina fer de forma instantània un salt endavant. 
Canvis com el de Dick Fosbury, no responen a modificacions fetes dintre d’un sistema establert. Son de fet, canvis que canvien el sistema mateix. Aquests són els anomenats canvis de segon ordre, o canvis – 2.  Amb els canvis – 2 es produeix una ruptura radical envers l’antiga manera de concebre les coses. Un exemple històric determinant és el de l’astrònom polonès Nicolau Copèrnic (1473 – 1543). Copèrnic va comprendre que no es podia entendre el moviment dels objectes celestes amb la tesi segons la qual la Terra està en el centre de l'Univers i el Sol i els altres objectes celestes giren al seu voltant. Va saber que per entendre el moviment dels objectes celestes calia canviar la relació posant al Sol al centre i suposant que és la Terra la que gira al seu voltant. És la revolució copernicana.

Podem observar canvis – 2 en qualsevol àrea, des d’allò més prosaic al més transcendent, per exemple en l’aprenentatge i en les propostes de canvi personal. En qualsevol cas, sempre es fa necessari abandonar les premisses lògiques fins a les hores contemplades, que són substituïdes per la nova perspectiva.

Un bon exemple de tot això el tenim en l’anomenat problema dels 9 punts, un joc que consisteix a unir els nou punts de la figura mitjançant quatre línies rectes i sense aixecar el llapis del paper. T'atreveixes a jugar?

La solució la penjaré en uns dies.

Obediència

Estem parlant d’una virtut o d'un defecte? 

Probablement, com passa amb tantes altres capacitats i trets de la naturalesa humana, tot acaba depenent, finalment, de l’ús que se’n fa. Ens podem preguntar doncs: A què obeïm? A qui obeïm? Per a què obeïm?

En paraules de l’etòleg i teòric evolutiu britànic Richard Dawkins, “la selecció natural construeix els cervells dels nens amb una tendència a creure tot el que els seus pares i ancians de la tribu els diuen. Així doncs, l'obediència confiada és útil per a la supervivència. Però l'altra cara de l'obediència confiada és la credulitat servil. El subproducte inevitable és la vulnerabilitat a la infecció per ments víriques ... El confiat no té manera de distingir un bon consell d'un de dolent”.

Així doncs, donat que l’obediència és sempre respecte d’alguna altra persona o d’alguna informació, entenc que cal ser, com deixa entreveure Dawkins, molt selectiu a l’hora de decidir a qui o a què fer cas, com a mínim quan ja tenim edat perquè així sigui.                 
En aquest sentit, i en la meva opinió, el vector que determina quines autoritats han de ser escoltades i, si s’escau, obeïdes, és la seva moralitat. I la seva moralitat queda definida pels interessos que defensen. I a aquest nivell, hi ha una pregunta que resulta reveladora: Van a favor de la vida o van en contra de la vida? Van en la direcció de l’expansió o van en la direcció de la contracció? I això, com assenyala Erich Fromm, no és una entelèquia, sinó quelcom que resulta totalment contrastable i empíric.

Armes de manipulació (I)

Una estratègia senzilla però sovint molt eficient que sol utilitzar l'establishment per exercir pressió, coaccionar i controlar a la gent és "segrestar" el significat de paraules psicoactives, com ara, sensatesa, unió, moderació, democràcia, civisme, responsabilitat, etc, i fer-les equivalents i aplicar-les a la defensa dels seus propis interessos de poder. Així, per exemple, ets sensat quan claudiques davant d'ells, ets responsable quan delegues el propi poder en ells, ets demòcrata quan segueixes jugant al seu joc corrupte de poder, ets cívic quan t’aculls a normes imposades, etc.

Es tracta doncs d’apropiar-se’n el sentit i establir un marc mental restringit com perspectiva única, intentant fer desaparèixer qualsevol alternativa al guió oficial, repetint-t’ho fins a la sacietat. Qualsevol dissonància és castigada de manera contundent, qualsevol heretge es titllat i tractat de radical, terrorista, temerari, rar, anti-sistema, perillós, boig, etc. 

La lògica del poder és tan primària com diàfana: Sense súbdits no hi ha autoritat.

Contes i encanteris

Entre les coses que han quedat clares al llarg de tota la nostra història com a espècie, és que som altament programables i alhora incansables productors d’històries. És revelador que en totes les cultures estudiades, els antropòlegs hagin trobat mites i històries fabuloses.

Un dels problemes és que part d’aquesta producció no es pot dir, precisament, que hagi estat edificant i beneficiosa, és a dir, que hagi anat en la direcció d’afavorir el desenvolupament i el creixement dels individus. En aquest sentit, hi ha un llegat immens de ferralla.

Queda doncs la tasca de filar prim per anar distingint el que resulta profitós d’allò que respon tan sols a una engalipada.

  

SÉ TODOS LOS CUENTOS.

Yo no sé muchas cosas, es verdad.

Digo tan sólo lo que he visto.

Y he visto:

que la cuna del hombre la mecen con cuentos,

que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos,

que el llanto del hombre lo taponan con cuentos,

que los huesos del hombre los entierran con cuentos,

y que el miedo del hombre...

ha inventado todos los cuentos.

Yo no sé muchas cosas, es verdad,

pero me han dormido con todos los cuentos...

y sé todos los cuentos. 

León Felipe

Potser pot ser

En què gasten més els estats, en educació o en defensa?

En què s’inverteix més, en prevenció o en curació?

On es mouen més diners, en formació de gestió personal per a la nostra gent jove a les escoles o en prescripció d’antidepressius i ansiolítics?

Si, se sap, i està dit i comprovat:

Però, a hores d’ara, és evident que el gruix del negoci continua sent la ruïna de la gent.

Les bones notícies? Hi ha marge per a la millora.

Necessitats que s'esfumen

Quan es va transitant en la direcció d’anar regulant els propis estats mentals, amb la seva seguretat associada, moltes coses que s’han viscut com necessitats s’esfumen. Perquè, aleshores, entre altres coses, per què caldria seguir:

· vivint en clau defensiva amb la mirada posada en que no passin coses?

· passant tant temps en els territoris virtuals del passat i el futur?

· donant a les relacions el paper de salvavides?

· tenint tanta por a fallar?

· esforçant-se i negant-se tant per ser “normal”?

· agafant-se a qualsevol doctrina?

· fent de la rigidesa un refugi?

· manipulant i deixant-se manipular?

· buscant els analgèsics idonis?

· nedant a la peixera?

Quan arriba l’hora de construir sobre la roca ja no hi ha ni temps ni espai pels castells construïts sobre la sorra.

Amic / ga

Un frau anomenat masclisme

Els territoris de vulnerabilitat són ideals perquè hi creixin tot tipus de nans psicològics.

Mites, pensaments màgics, creences, succedanis de tota mena i condició... arrelen i es desenvolupen amb força en aquestes condicions. I el masclisme és un d’aquests productes.

Ras i curt, el masclisme és una actitud basada en l’atribució de superioritat a l’home sobre la dona, amb totes les manifestacions i derivades que això pot tenir. Es tracta d’una falla estructural en la qual, d’entrada, s’oblida que en qüestió de drets i deures tots els éssers humans som iguals, sense cap mena de distinció.

Per molt que s’hagi volgut vendre, i encara es continuï venent, com una manifestació i expressió de poder, en termes psicològics, l’actitud de prepotència pròpia del masclisme, no és res més que un símptoma d’ impotència. La raó és simple: ningú que gaudeix d’autèntic poder necessita imposar-se a ningú.

El masclista és un individu necessitat que disfressa la seva incapacitat i incompetència per assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida amb una suposada fortalesa. Es tracta d’un comportament agressiu incompatible amb una pedra angular de tota relació saludable: el respecte. El “poder” del masclisme és un poder exterior, un poder “sobre”, basat en relacions de competició, mentre que el poder de la maduresa és un poder interior, basat en relaciones de cooperació. Es tracta d’un joc de derrota – derrota, és a dir, en el que tothom hi surt perdent.

El masclisme correspon a una vella manera d’entendre la masculinitat imposada secularment i que es manté encara fortament arrelada. De fet, és el negatiu de l’autèntica masculinitat, madura i adulta, basada en una saludable intimitat, en el respecte i en l’autonomia personal, i que n’és, alhora, l’únic i verdader antídot.

El poder de la impermanència (I)