5.31.2015

Fonamentalisme: L'oblit del fonamental

El diccionari defineix fonamentalisme com “corrent extremista i intolerant que deriva d’algunes ideologies polítiques i confessions religioses”. I també com “conservadorisme extrem”.
És tracta d’un posicionament tancat, una postura defensiva, on les idees que es defensen s’instrumentalitzen i importen menys que la funció que se’ls hi dóna: servir d’escut protector, de substitut del propi control. En realitat, més que tractar-se de persones que tenen idees podríem dir que són idees que tenen a persones. Els continguts als quals s’agafa la persona fan de pal de paller exterior en absència d’un eix propi intern. La seguretat que es diposita en les creences és el succedani de la manca de seguretat en un mateix. Des d’aquesta perspectiva s’entén la rigidesa i la defensa fanàtica de les creences. Degut a la fusió amb elles, la seva crítica no només les posa en qüestió a elles sinó que també està posant en qüestió a la pròpia persona. El seu desmantellament equival al desmantellament de la persona.
En el seu llibre Por a la llibertat, Erich Fromm fa referència a un mecanisme d’evasió de la llibertat que consisteix en  “la tendència a abandonar la independència del jo individual propi, per fondre’s amb alguna cosa, o algú, exterior a un mateix, a fi d'adquirir la força de la qual el jo individual manca; o, per dir-ho amb altres paraules, la tendència a buscar nous vincles secundaris com a substituts dels primaris que s'han perdut. Les formes més nítides d'aquest mecanisme poden observar-se en la tendència compulsiva cap a la submissió i la dominació”. La intolerància, la manca de respecte cap a altres postures i opinions, la imposició i la incapacitat d’acceptar la diversitat es trobarien entre les manifestacions característiques del fonamentalisme.



El fonamentalisme és una manifestació de la despossessió, una sortida per la porta falsa, una tapadora d’una angoixa vital, un calmant amb perniciosos efectes secundaris, una alternativa debilitant que genera més dependència. Al no proporcionar el que promet, al no obtenir el que s’espera, la persona pot interpretar que el que li cal és encara més fe, més entrega, amb la qual cosa és habitual la radicalització. És com voler calmar la set bevent aigua de mar.
En el fonamentalisme, efectivament, veiem un oblit del fonamental: Que la consecució d’una seguretat bàsica és un assumpte intern.

5.29.2015

Dones i homes: Idiomes diferents

Ni millors ni pitjors, dones i homes som diferents, això si. Entre els dos sexes es poden observar diferències a nivell biològic, psicològic i social, i fins i tot s'ha dit, metafòricament, que pertanyem a planetes diferents. Aquests son, per exemple, alguns resultats observats en l’execució de diferents tipus de tasques:


En quina mesura aquestes diferències responen a factors biològics o socials continua sent un tema de debat. Al respecte, el Prof. Simon Baron-Cohen assenyala que “hem de ser cauts, per descomptat, en assumir que les diferències de sexe siguin només degudes a la biologia. Fer això serà cometre l'error oposat al que es va veure en els anys seixanta, quan era freqüent assumir que totes les diferències de sexe reflectien la socialització”.
En qualsevol cas, una de les grans diferències, entenent que sempre parlem de generalitats,  fa referència a l’ús del llenguatge.
Així, per exemple, la dona utilitzaria el llenguatge més com un medi per expressar sentiments, mentre que per a l’home seria més un medi per transmetre informació.  En aquest sentit, la Prof. Pilar García Mouton escriu: “Desde pequeñas, las mujeres están acostumbradas a hablar mucho entre sí. Hablan de sentimientos sin pudor, los destripan y los analizan, en general, con mucha mayor facilidad que los hombres. Verbalizan sus problemas y parecen resolverlos de alguna manera al contárselos a sus amigas. Para ellas, hablar es como pensar en común. En cambio, para el hombre, la comunicación suele tener una función eminentemente práctica, así que tienden a ser concisos y concretos y a no hablar de sus sentimientos…
En general, quan es troben en dificultats o davant d’una situació d’estrès, a les dones els agrada parlar-ne, als homes no. Així, per exemple, pot ser freqüent trobar-se en una situació d’aquest tipus:

L’home arriba a casa amb cara de preocupació
D: “Estàs bé?”.
H: “Si”.
D: “Segur? Fas cara de preocupat”.
H: “Cap problema”.
La dona, que des de la seva perspectiva li agradaria parlar-ne, no entén la postura de l’home. Ho interpreta com una manca de comunicació i confiança. Interpreta el seu silenci de manera equivocada. Angoixada, llavors pot insistir amb les seves preguntes, la qual cosa angoixa i allunya més a l’home establint-se un cercle viciós.

D’ altra banda, i entenent que els homes estan orientats cap a les solucions, quan la dona li explica els seus problemes a l’home, aquest pot entendre que li ha d’oferir una solució. La neuropsiquiatra Louann Brizendine, experta en aquest tema, ho descriu de la següent manera:

...Per exemple, si m’apropo al meu marit perquè estic disgustada per alguna cosa, i li dic: "M'ha passat això i allò en el treball avui; a la clínica he tingut aquest problema ", ell no pot evitar-ho, ràpidament em deixa anar:" saps el que hauries de fer, cel? "Vol arreglar-ho per mi! Vol donar-me una solució. En canvi, jo el que voldria és que em digués: "estimada, sé com et sents"....




Aixi mateix, a fi d’expressar plenament els seus sentiments, les dones es prenen llicències poètiques i fan servir superlatius, metàfores i generalitzacions. Això pot donar lloc a interpretacions equivocades per part de l’home acostumat a utilitzar el llenguatge d’una manera més literal. L’home doncs, ha de contemplar que moltes d’aquestes expressions necessiten ser “traduïdes”.


Per al psicòleg John Gray, “un dels grans reptes als que s’enfronten els homes és interpretar correctament la dona i donar-li suport quan ella parla dels seus sentiments. El gran repte per a les dones és interpretar correctament l’home i donar-li suport quan no parla”.                                                                            

Conèixer, comprendre i respectar les nostres diferències ens pot ajudar a fer la vida molt millor.

5.27.2015

Diferents maneres de mirar

L’any 1832 el cristal·lògraf suís Louis Albert Necker va publicar per primera vegada una il·lusió òptica que ha passat a la història amb el nom de Cub de Necker.
On veieu la cara de color?
Segons ubiquem el nostre focus d’atenció es pot veure en dos llocs diferents.

Dues qüestions que es desprenen d’aquest fet són:
1. La mateixa imatge es pot veure de manera diferent segons la nostra mirada.
2. En el moment que ho veus d’una manera no ho veus de l’altra, per molt que les dues perspectives es puguin anar alternant.

No és aplicable això a les nostres circumstàncies i a nosaltres mateixos?

D’aquesta manera, una mateixa escena, un mateix fet, poden ser vistos i experimentats de forma totalment diferent segons on posem el focus atencional; per exemple, una determinada situació pot ser viscuda com una amenaça o com un repte, segons s'atenguin, respectivament, els seus perills o les seves possibilitats. O, aplicant-ho a la nostra mirada interior, a com ens veiem a nosaltres mateixos, resulta evident que la nostra pròpia valoració i autoestima pot variar àmpliament segons posem el focus de l'atenció de manera preferent en les nostres limitacions i punts febles o en les nostres capacitats i punts forts.

Estem parlant doncs d’un fet que pot tenir un poderós impacte en clau d'experiència personal.

I és que quan canviem la manera de mirar les coses, les coses que mirem canvien.

5.20.2015

Resiliència

El concepte de resiliència deriva del llatí resilire (rebotar). És un concepte adoptat per la psicologia procedent de l'enginyeria de materials i fa referència al fet que els cossos retornen a la seva forma inicial després d'haver estat sotmesos a una pressió que els deforma sense trencar-los, com succeeix amb una pilota de goma o un goma elàstica.
L'Associació de Psicologia Americana la defineix com: "Procés i resultat d'adaptar-se degudament a experiències de vida difícils o desafiants, especialment mitjançant una flexibilitat i una adaptació mental, emocional i conductual, a les exigències externes i internes". En paraules del psiquiatre Boris Cyrulnik, autor de referència en aquest tema: "Tots els éssers humans experimenten proves a la vida. Tots són ferits, alguns es deixen abatre i alguns es tornen a reconstruir, malgrat les seves ferides. Aquesta és la definició de resiliència".
La psicologia tradicional ha tendit a assumir que tots els esdeveniments traumàtics deixen ferides psicològiques i a obviar l'estudi d'aspectes positius com la resiliència, basada en la capacitat de resistir i refer-se enfront dels embats de la vida. Una tendència que mostra evidents signes de canvi.

ALGUNES DE LES CARACTERÍSTIQUES ATRIBUÏDES A LES PERSONES RESILIENTS
- Sentit de l'autoestima fort i flexible.
- Independència de pensament i acció.
- Habilitat per donar i rebre en les relacions amb els altres.
- Alt grau de disciplina i de sentit de la responsabilitat.
- Reconeixement i desenvolupament de les seves pròpies capacitats.
- Una ment oberta i receptiva a noves idees.
- Gran varietat d'interessos.
- Un refinat sentit de l'humor.
- La percepció dels seus propis sentiments i dels sentiments dels altres.
- Capacitat per comunicar aquests sentiments de manera adequada.
- Una gran tolerància al patiment.
- Capacitat de concentració.
- Compromís amb la vida.
- Capacitat d'afrontament.
- L'existència d'un propòsit significatiu en la vida.
- La creença que un pot aprendre amb les seves experiències, siguin aquestes positives     o negatives.

Totes aquestes característiques són susceptibles de poder ser fomentades. Es poden crear les condiciones perquè, efectivament, puguin estar més i més presents en la nostra experiència. Podem contemplar, per tant, que se’n pot aprendre a ser resilient.  Quelcom que no podem considerar una novetat si atenem a les paraules del poeta Juvenal:


5.14.2015

Culpes? Les justes

La culpa és una experiència freqüent. Qui més qui menys, la majoria de persones té l’experiència d’haver-la sentit. En el diccionari es defineix la culpa com "acció o omissió que provoca un sentiment de responsabilitat per un dany causat". La culpa és una emoció associada al fet d'haver comès alguna falta que ha causat algun tipus de dany, per exemple una transgressió, un incompliment, haver ocasionat una lesió física o psicològica ... Ser conscients que s’ha fet alguna cosa malament és una condició necessària per a que aparegui la culpa. És interessant observar que, en anglès, la paraula fault es tradueix per falta i culpa i que en francès, la paraula faute es tradueix alhora com falta i també culpa..

Experiència desagradable. Alguna utilitat?
Tractant-se d'una experiència desagradable, és lògic preguntar-se: Es tracta només d'un destorb? Ens interessa eliminar qualsevol indici de culpa? Tenim un problema quan experimentem culpa? És la seva presència completament inútil o podem esperar alguna cosa positiva d'ella? Es positiu sentir-se malament després d’haver fet alguna cosa malament?
Certament, podem parlar de l’existència d’una culpa saludable o positiva. Una culpabilitat funcional que ens fa responsables per un mal real ocasionat. La culpa ens ajuda a reflexionar, a anticipar i inhibir conductes indesitjables, a posar límits saludables, a evitar repetir errors, a aprendre. D’aquesta manera el sentiment de culpa  actua com un guardià, ens serveix de guia i ens ajuda a exercir un major autocontrol. De fet, els principals inhibidors de la violència i la conducta antisocial (com empatia, vincles emocionals, por al càstig, sentiments de culpa) són inexistents o molt deficients en els psicòpates.

Culpa disfuncional
Ara bé, al costat d’aquesta culpa funcional i adaptativa, també és cert que podem parlar d’una culpa disfuncional, degut a diferents motius:



FALTES QUE NO HO SÓN
Tota emoció, per definició, té un objecte emocional, és a dir, una cosa que l'activa. En el cas de la culpa aquest detonant, de forma genèrica, és una falta. A l'hora de posar un límit ajustat a la culpa perquè es mantingui dins del terreny de la utilitat, un dels principals problemes és precisament definir què és una falta. És evident que el que pot provocar culpa pot variar molt d'unes persones a unes altres, fins i tot pot canviar en la mateixa persona. I, per descomptat, el que es considera una falta també. Hi ha faltes que poden ser acceptades com a tals per pràcticament tothom. Però el tema no deixa de ser subjectiu, i aquesta subjectivitat és extremadament laxa, al punt que el que pot ser considerat com una falta greu per una persona per a una altra sigui alguna cosa que no tingui la més mínima importància.
El risc és que, en potència, podem arribar a sentir-nos culpables per coses absolutament nímies, per gairebé tot. Fins i tot es pot arribar a considerar com a falta alguna cosa que, en realitat, i des del sentit comú, pugui ser considerada com totalment raonable o fins i tot desitjable. Per exemple, una persona educada amb patrons de submissió pot sentir-se culpable per expressar la seva opinió, o algú que ha après que expressar les emocions no és adequat, pot sentir-se culpable per fer-ho. Com assenyala el psicòleg Yves-Alexandre Thalmann juntament amb la culpabilitat sana, la majoria de les persones coneixen també una culpabilitat injustificada que apareix deslligada de l'existència d'una falta objectiva.

REACCIONS EXTRAPUNITIVES
Fa referència al fet de culpabilitzar de tot als altres, com a forma de desresponsabilitzar-se davant el que ha passat i està passant. Quan les coses van malament, de manera real o inventada, és habitual l'estratègia de buscar alguna cosa o algú en qui descarregar la culpa. Algú ha de pagar els plats trencats. Es parla així del “boc expiatori”, o del “cap de turc”... per fer referència a aquella persona a qui s'atribueixen totes les culpes per eximir altres. Una idea subjacent aquí és que una vegada s'ha trobat un responsable augmenta la percepció de control i seguretat. Malauradament la història recull esdeveniments dramàtics basats en aquest posicionament. Aquí també hi trobaríem el clàssic “tu tens la culpa que jo.....”

CULPES PEL PASSAT
Moltes persones se senten culpables i pateixen en l'actualitat per coses que van fer en el passat. Potser no van escoltar prou els seus fills, no van donar suport a un amic, van tractar malament els seus pares, van descuidar la seva salut, van renunciar a si mateixos, no van tenir el coratge necessari per prendre decisions importants ....... Però, en aquell moment, podien o sabien fer alguna cosa diferent? Ho van fer malament a propòsit? Tots hem comès errors en el passat. Ara sabem més de la vida, hem après amb el temps i des de la perspectiva actual veiem les coses de diferent manera i actuaríem d’una altra forma. Segur....  Però això és ara, abans no era així. És molt humà que sàpiga greu, però és útil seguir alimentant la culpa per alguna cosa que ja va passar i sobre la qual no es pot fer res? Els fets que hem viscut no els podem canviar, però si podem canviar la forma en què els vivim, el seu relat.

INSTRUMENTALITZACIÓ DE LA CULPA
Entre els diferents mètodes de manipulació utilitzats, la culpabilització figura com un dels més eficaços. L'ús perniciós de la capacitat de sentir culpa per manipular està molt difós i el podem veure en diferents escenaris. Com a exemple d'això podem citar la violència de gènere i l'assetjament laboral o mobbing, on les persones que agredeixen sempre intenten fer-se sentir culpables a aquelles que volen convertir en les seves víctimes. També les sectes, a la vista del poder que ostenta la creació del sentiment de culpa en els individus, opten per contemplar aquest filó i explotar-lo en benefici propi. Al respecte, el psicòleg Álvaro Rodríguez comenta: “El sentimiento de culpa proporciona inseguridad al sujeto, le hace dudar de sí mismo y le lleva a autorreprocharse su conducta... Cuando el sujeto encuentra razones para sentirse culpable, no sólo se vuelve más condescendiente a los requerimientos ajenos, sino que busca activamente o con mayor fervor la forma de pagar su endeudamiento y trata de aliviar su culpa con acciones compensatorias”.                                                 
Una altra forma diferent d’instrumentalització de la culpa és assumir la culpabilitat d'alguna cosa de la qual clarament la persona no és responsable. Quan algú es fa culpable d'alguna cosa es converteix en responsable d'això, i aquesta és una manera de tenir la sensació de recuperar les regnes del que passa. Si sóc responsable és que puc fer alguna cosa, i d'aquesta manera el món és més previsible, més segur. El missatge seria "millor sentir-se culpable que impotent".

Gestió de la culpa
El millor escenari possible és poder experimentar culpa de manera raonable i saludable i actuar en conseqüència de manera convenient.
Un dels punts clau per a la gestió de les emocions desagradables, a les quals pertany la culpa, és el que es fa un cop han fet acte de presència. Sovint passa que les persones queden atrapades en aquest estat o van transitant d'emoció desagradable en emoció desagradable, produint-se una successió de les mateixes, perllongant-se així el malestar. D'aquí la importància de prendre les emocions desagradables com el que són, un senyal d'alarma que ens avisa que alguna cosa no funciona. I, com a tal, convé escoltar la culpa. Un cop avisats, el que interessa és passar a l'acció més convenient.
Aquí es poden contemplar coses com:
+ Entonar el mea culpa.
+ Posar-se en contacte amb la persona amb la qual s'ha comès la falta i demanar disculpes (una dis-culpa es defineix com una raó que es dóna o causa que s'al·lega per excusar o purgar una culpa)
+ Demanar perdó si s’escau.
+ Si és possible, es pot intentar reparar d'alguna manera el dany causat.
Tot això va en la direcció d'experimentar que hem saldat el deute i, així, ajudar-nos a poder tancar l'assumpte i passar pàgina.

5.09.2015

Llet i mel

Una manera que ens pot ajudar a entendre com funcionem i perquè fem el que fem és prendre a la supervivència i les seves necessitats associades com a referent, les nostres motivacions bàsiques.
En aquest sentit, s’ha assenyalat que la prioritat número u del nostre cervell és la supervivència. El Prof. Francisco .J. Rubia comenta al respecte:El cerebro no es un órgano que esté preocupado con la especulación filosófica o con la VERDAD o la REALIDAD, escritas en letras mayúsculas, sino que su principal tarea es garantizar la supervivencia del organismo que alberga ese cerebro”. Ara bé, aquesta supervivència no estaria només associada a qüestions estrictament materials. En el seu llibre El arte de amar, Erich Fromm escriu: “La tierra prometida (la tierra es siempre un símbolo materno) se describe como "plena de leche y miel. La leche es el símbolo del primer aspecto del amor, el de cuidado y afirmación. La miel simboliza la dulzura de la vida, el amor por ella y la felicidad de estar vivo.”  
Al fil d’aquesta metàfora, podríem dir que la llet feria referència a aspectes més purament nutritius, fisiològics, i la mel a allò que fa referència a la part més afectiva, del que són pròpies coses com la l’acceptació, la sensibilitat, la tendresa, el tacte, el contacte, el consol, la protecció, l’acolliment i l’estimació.
Que per sobreviure necessitem més coses que menjar ja va quedar palès en els coneguts experiments de Harry Harlow amb primats a meitats del segle passat. 




La psicòloga i experta en el tema del vincle afectiu Mª José Cantero assenyala al respecte: “El ser humano desde el momento del nacimiento necesita poder establecer vínculos afectivos con las personas de su entorno. Esta necesidad debe ser entendida como una necesidad original, no aprendida, tan básica y tan necesaria como la alimentación. Si no se resuelve adecuadamente esta necesidad el ser humano se ve afectado psicológicamente y es más vulnerable tanto desde un punto de vista social como biológico.”
Llet i mel serien doncs dues necessitats innegociables. Una qüestió clau al respecte se situaria en com obtenir-les. Centrem-nos en la mel i fixem-nos en l’entorn més proper, la família. Quanta mel se’ns va donar i de quina manera quan érem petits? Aquí les coses poden haver anat bé o no. Citant de nou a Fromm, comentava en relació a aquesta qüestió: “La mayoría de las madres son capaces de dar "leche", pero sólo unas pocas pueden dar "miel" también. Para estar en condiciones de dar miel, una madre debe ser no sólo una "buena madre", sino una persona feliz -y no son muchas las que logran alcanzar esa meta-. No hay peligro de exagerar el efecto sobre el niño. El amor de la madre a la vida es tan contagioso como su ansiedad. Ambas actitudes ejercen un profundo efecto sobre la personalidad total del niño; indudablemente, es posible distinguir, entre los niños -y los adultos-, los que sólo recibieron "leche" y los que recibieron "leche y miel".
Uns pares que hagin proporcionat als seus nadons sensibilitat envers les seves necessitats, acceptació, calidesa, accessibilitat, establint amb ells un vincle afectiu segur, dotant-los d'una confiança bàsica, hauran sembrat les llavors idònies perquè això es pugui reproduir posteriorment en ells. El psicòleg John Read apunta sobre això que "en els primers cinc anys de vida el cervell desenvolupa els seus vincles, cal una relació segura i afectiva amb un adult per a un futur afrontar els esdeveniments". Si un/a nen/a ha rebut un tracte amable, és molt probable que ho interioritzi i sigui posteriorment capaç de poder-lo aplicar a si mateix.
Com afirma el Dr. Allan Schore la regulació dels estats interns comença com una Regulació Biològica Interactiva per arribar a convertir-se en una Autoregulació Biològica Autònoma. És a dir, quan s’han atès de manera adequada les necessitats de l’infant a través d’un vincle afectiu segur, aquest aprèn a cuidar-se a si mateix perquè ha internalitzat a l’altre com un objecte constant i proveïdor de bones cures i seguretat.
Lamentablement, i no és gens infreqüent, això pot haver no passat, quedant la persona més o menys òrfena de la disponibilitat i l'accés a informació que la reconforti i li serveixi d'autoprotecció en moments de dificultat o davant les adversitats, sense possibilitat de recórrer a si mateixa per poder-se autoabastir de la necessària sensació d’estabilitat i percepció de control que hom necessita. Sense poder proporcionar-se la mel bàsica necessària.
Aquesta incapacitat necessitaria ser resolta d’una o altra manera, atès que la cobertura d’aquestes necessitats és bàsica per la viabilitat de l’organisme. Sense cap mena de dubte, la millor opció es contemplar la possibilitat, i intentar fer-la efectiva, de poder comptar amb un/a mateix/a per satisfer aquestes necessitats essencials. Parlem de ser autònoms en aquest sentit, quelcom possible i assolible malgrat les coses no hagin anat com hauria estat desitjable. Això però, no està exempt d’obstacles donada la presència de diferents tipus de factors que ho dificulten, la qual cosa explica  perquè, freqüentment, es recorre a buscar la solució a l’exterior, una qüestió que ens queda pendent per abordar en una propera entrada.



5.06.2015

¿Eres introvertido / da? Tranquilo / la, todo va bien

No hay que pedir perdón a nadie ni sentirse mal con uno mismo por preferir quedarse leyendo un libro en casa en lugar de salir de copas, por escoger un paseo por el parque o la playa antes que pasear por una calle comercial en hora punta. ¿Por qué no reivindicar la introversión? ¿Por qué los introvertidos no pueden ser excelentes tal cual? ¿Por qué deberían esforzarse en cambiar esa forma de ser? ¿Por qué pensar que necesariamente algo está o va mal? ¿Por qué negarse en lugar de aceptarse? ¿No puede considerarse eso una pérdida?


La imposición de la extraversión

Extraversión e introversión son dos dimensiones que se han relacionado a como se responde a la estimulación. Mientras que en la extraversión se puede decir que se ansía estimulación y se busca tener muchos estímulos alrededor, las personas introvertidas se sienten mejor cuando están en ambientes más tranquilos, con menos estimulación, no necesitando de tantos estímulos externos para sentirse bien. En cualquier caso, estas dos formas de ser y funcionar no tendrían porque ser entendidas como siendo una mejor que la otra, sino simplemente como formas diferentes. Pero, ¿es siempre esto así?
Parece evidente que nuestro mundo actual de las llamadas sociedades occidentales, ha tomado partido decididamente a favor de la extraversión. En un muy poco tiempo, en términos evolutivos, se ha pasado de una economía agrícola a un mundo presidido por los grandes negocios, de vivir en aldeas o pueblos pequeños a vivir en grandes ciudades, de trabajar al lado de las personas que se conocían de toda la vida a tener que relacionarse con gran asiduidad con multitud de personas extrañas. El valor de la soledad, del silencio, de los retiros de la vida mundana,  cantados como algo loable y beneficioso, es algo que pertenece preferentemente a  otras épocas o a otras culturas.
En estos nuevos escenarios, características como el magnetismo personal y el carisma, se han convertido, casi de repente, en cualidades muy deseadas, valoradas, apreciadas, importantes. 
Estos entornos, en los que el aparentar se considera a menudo más importante que el ser, la imagen personal que se proyecta puede ser más valorada que el fondo, la acción prima sobre la reflexión y la contemplación, el ruido predomina sobre el silencio, la fiesta se impone al recogimiento,  la diversión está del lado del bullicio, donde tener muchos amigos y una agenda repleta de actividades sociales se entiende como un indicador de éxito, en los que existe un importante culto a la “personalidad”, tal como se la entiende coloquialmente, donde se invierten grandes cantidades de recursos de todo tipo en agradar y gustar a los demás, son un medio excelente para las personas extravertidas, pero sólo para ellas.
Vivir, por ejemplo, en una ciudad, implica estar expuesto a aglomeraciones frecuentes, con muy escasas distancias físicas entre personas (por ejemplo en el transporte público, ascensores, centros comerciales en horas punta….). En el cine, discotecas, bares, tiendas de ropa, suelen predominar las cantidades elevadas de decibelios. El bombardeo de estímulos, especialmente visuales y auditivos, es constante, algo que será celebrado por una persona extravertida, pero que puede resultar abrumador para una que sea introvertida.
En su libro El poder de los introvertidos, Susan Cain señala que “nuestras instituciones más importantes, las escuelas, los lugares de trabajo, están diseñadas principalmente para los extravertidos y sus grandes necesidades de estimulación”. En los lugares de trabajo, por ejemplo, se ven a menudo oficinas diseñadas de modo abierto, sin paredes que separen a unas personas de otras, que por ello están expuestas durante todo el tiempo al ruido y a la mirada constante de los compañeros. Muchos trabajos en la actualidad exigen tener lo que llamamos don de gentes. Atender a otras personas, vender productos, hablar en público…. cosas que se les suelen dar muy bien a las personas extravertidas, pero de nuevo, sólo a ellas. En las escuelas se trabaja a menudo en grupo, algo sin duda importante, pero ese no va a ser el modo de trabajo preferido para un niño que sea introvertido. En no pocas ocasiones se colocan las mesas en las aulas de modo que los niños se encuentran sentados de frente, algo que tiene sin duda sus aspectos positivos, pero que puede resultar abrumador y no aconsejable para el rendimiento de un niño introvertido. 
Pero además de todo ello, se puede observar una extraordinaria presión para que todo el mundo encaje en ese molde, en ese formato,  para que exista una determinada uniformidad, para que no haya díscolos ni aristas.


Los niños introvertidos pueden sentir desde muy temprano presiones de diferentes tipos e intensidades para ser más extravertidos.


Aquí, una persona introvertida corre un serio riesgo de poder ser etiquetada con bastante rapidez y ligereza como un “bicho raro”, un inadaptado o algo por el estilo. Su propia forma de ser puede ser rechazada y entonces ser vivida por la misma persona como si fuese un problema, como una carencia o una discapacidad, algo que en ningún caso es así. Culpabilidad, vergüenza, baja autoestima,  dudas, inseguridad, rechazo, entre otras cosas desagradables, pueden entonces hacer acto de presencia, con todo el malestar que conllevan asociado. Convertir algo completamente normal en un problema puede dar lugar a mucho sufrimiento. Los elogios a la introversión pueden ser recibidos como un gran alivio por todos aquellos que han estado considerando, quizás durante toda su vida y sin ninguna razón objetivable, que algo no andaba bien en ellos.


La soledad, la intimidad, aislarse de vez en cuando, suele ser una necesidad para todo el mundo en alguna medida, pero más para las personas introvertidas. Sólo queda respetarla y satisfacerla. Estar en soledad para muchas personas puede no sólo ser un problema, sino su forma predilecta de estar.

Las personas introvertidas suelen gustar mucho de estar en contacto con la naturaleza. Es un medio que se acomoda muy bien a los niveles de estimulación en los que se encuentran cómodas.



Las ventajas de la introversión

Las personas extravertidas tienden a poseer cualidades como carpe diem, ves a por ello, que no te paralicen los riesgos… que pueden ser muy positivas y que explican que se los valore tanto. El problema surge cuando no se atiende en igual medida las cualidades de las personas introvertidas, aquellas que dicen “bueno, un momento, vamos a mirar todos los ángulos, tomémonos nuestro tiempo, no nos precipitemos…”. Ellas tienden a ser más prudentes y mucho menos propensas a tomar riesgos  excesivos. ¿No es esto una ventaja en muchas situaciones? Las personas con tendencia a la introversión tienden a pensar antes de actuar, a planear las cosas por anticipado, a ser previsoras, a no actuar llevadas por impulsos, incurriendo en menos conductas de riesgo, a no hacer comentarios inadecuados, son observadoras y poseen una gran sensibilidad, lo que les permite darse cuenta de los problemas de quienes los rodean, siendo comprensivas y respetuosas, escuchan más a las personas con las que hablan, suelen ser personas más creativas, calmadas y modestas, profundizan en sus pensamientos, maduran sus ideas, reflexionan sobre sus convicciones y creencias, y por lo tanto no tienen que estar sujetos a la opinión general. ¿No se pueden considerar todo ello buenas cualidades?
Se ha puesto, por ejemplo, mucho énfasis en la capacidad de liderazgo de las personas extravertidas pero, una vez más, suele adoptarse una visión sesgada de la cuestión. Hay contextos en los que las personas introvertidas pueden liderar de manera más eficiente. Por ejemplo, la introversión puede resultar favorable para liderar a personas con iniciativa, mientras que la extraversión es preferible para liderar a personas más pasivas y obedientes. Revisando la historia podemos encontrar muchos ejemplos de líderes introvertidos. Eleanor Roosevelt, Mahatma Gandhi y Charles Darwin se han citado entre ellos.


Una cuestión importante en relación a la introversión, es distinguirla de la timidez. Mientras que esta última está relacionada a tener pocos amigos o relaciones personales a causa del miedo y el temor al contacto social, en la introversión se tienen pocas relaciones personales porque se elige que sea así, no porque exista miedo al contacto social. 
Las personas introvertidas pueden tener buenas relaciones personales, si bien suelen ser poco numerosas, es decir, pueden disponer de una buena competencia social, siendo capaces de establecer relaciones sociales satisfactorias. 
Simplemente tendrían pocas porque no desean tener más.
Estarían más orientadas hacia su mundo interior, sin sentir incomodidad o molestarse por pasar tiempo solas. 
Entonces, puede haber personas introvertidas que sean tímidas, pero en ningún caso eso siempre tiene que ser así.


Es probable que culturalmente sea necesario un mayor equilibrio a la hora de considerar esas dos formas de estar en el mundo. Una suerte de yin-yang entre estos dos tipos. Se necesitan ambos modelos, no es que uno sea mejor que otro, es que uno ha sido sobreestimado en detrimento del otro. 
Dar mayor libertad a las personas introvertidas para que sean ellas mismas, tolerarlas mejor, en definitiva, dejarlas en paz siendo como son, puede ser visto como una estrategia en la que todo el mundo sale ganando, un juego de victoria-victoria.


TRATANDO CON PERSONAS INTROVERTIDAS

Algunas consideraciones pueden ser de interés a la hora de tratar con personas introvertidas atendiendo a sus características, sin perder nunca de vista que estamos hablando de generalidades. Entre ellas:

Respetar la necesidad de privacidad
Dejar espacios, proteger la intimidad, pedir permiso.

No poner nunca en aprietos en público
Un exceso de estimulación puede conducir al bloqueo.

Dejar primero observar en las situaciones nuevas
Para que haya tiempo de ir asimilando los nuevos estímulos

Dar tiempo para pensar
No pedirles respuestas instantáneas.

No interrumpir
Ni generar sobresaltos, ni grandes sorpresas bulliciosas.

Criticar en privacidad
Importante para todo el mundo, pero en particular en caso de personas introvertidas dada su sensibilidad. También es probable que saquen mayor provecho cuando se les enseña nuevas habilidades y conocimientos en privado.

No presionar para que tengan muchos amigos
La calidad importa mucho más que la cantidad.

Respetar su introversión
No tratar de cambiar nada y querer convertirlas en extravertidas.


5.05.2015

Dependències afectives

Som éssers socials. Les relacions afectives solen ocupar un espai central en les nostres vides. En teoria han de ser vincles madurs que afavoreixin el creixement d'aquelles persones que en formen part, espais per ser. Pot passar però, que s’hi acabin dipositant unes expectatives excessives.
Les relacions afectives, efectivament, poden ser una extraordinària font de satisfaccions i alegries, però no són, o entenem que no haurien de contemplar-se, com un salvavides. No estan, o no deurien estar, per salvar-nos de res. Quan són enteses com quelcom que pot venir al nostre rescat, aleshores pot passar que s’arribi a estimar “massa”. El “massa” es pot entendre com una instrumentalització d’algun tret o conducta, en aquest cas les relacions, amb finalitat compensatòria. D’aquesta manera es pot acabar esperant de les relacions allò que no ens poden ni han de donar.
Aquesta versió necessitada de l’amor però, s’ha difós a bastament. Només cal recordar el conte del príncep blau, o la història de la mitja taronja. Cançons, literatura, cinema... han reflectit amb generositat aquesta visió. Els boleros en són un dels màxims exponents:

                                                    
En aquest sentit, els psicòleg Walter Riso assenyala: “La tradición ha pretendido inculcarnos un paradigma distorsionado y pesimista: El auténtico amor, irremediablemente, debe estar infectado de adicción”. I, en aquest context, és interessant esmentar la definició d’addicció que fa el Dr. Gabor Maté: “Yo defino la adicción como cualquier comportamiento que brinde un alivio temporal, placer temporal, pero que a largo plazo cause daño y tenga algunas consecuencias negativas y que no puedes abandonar a pesar de aquellas consecuencias negativas. Y desde esa perspectiva, puedes entender que hay muchas adicciones. Sí, existe una adicción a las drogas, pero también existe una adicción al consumismo, existe una adicción al sexo, a internet, a ir de compras, a la comida”. I també, doncs, a les relacions.                                                   
El punt crític seria si hi ha necessitat o no d’alguna cosa externa o d’algú per estar bé (línia base), per mantenir la pròpia estabilitat.
Entendre les relacions com a “solució” per a les pròpies incapacitats personals, a més de no resoldre el problema de base, pot donar lloc a conseqüències no desitjades, entre d’altres: augment de la percepció de descontrol, pèrdua de contacte amb un mateix, aïllament, temor a la pèrdua, inseguretat, debilitament, reducció de la percepció de competència. Anant tot en la direcció de provocar més dependència, generant-se doncs d’aquesta manera un cercle viciós.
En aquest marc, coses com la desconfiança, gelosia, possessivitat i la manipulació solen ser habituals. De fet, responsabilitzar a la relació del propi benestar és condemnar-la al fracàs.
No pot haver-hi relacions saludables si les persones que les estableixen no tenen un predomini de conductes saludables, madures. La necessitat del “estime’m” es pot curtcircuitar amb l’emergència d’un “m’estimo” basat en l’autonomia, la fortalesa i la confiança en un mateix.







5.02.2015

De tornada a casa

Sembla no haver-hi dreceres. La manera en que el govern de la nostra pròpia vida es pugui fer sense mesures que impliquin efectes secundaris s'orienta cap a fer-nos plenament responsables. Ja fa segles, l'erudit budista indi i mestre de meditació Shantideva reflexionava: 

En els nostres dies, se li preguntava en una entrevista recent al psicòleg Tal Ben Shahar, conegut pels seus treballs sobre la felicitat, que quan sabem que hem pres la responsabilitat de les nostres vides. La seva resposta: "Quan acceptem el fet, internalitzem el fet, que no ve ningú, que no ve cap cavaller de brillant armadura, ni la princesa promesa, que cap superior que vingui veurà el meu potencial. No ve ningú; depèn de mi fer el millor de la meva vida. I quan accepto que no ve ningú, és quan internalitzo l'auto - responsabilitat real. I estic preparat per desenvolupar un veritable sentit de sana confiança en mi mateix".

Entre altres coses, l'aposta rotunda per un mateix requereix, al nostre entendre, de dues separacions que no sempre es donen. 
En primer lloc la separació nítida entre un mateix i els altres, sense confusions. Els altres tenen les seves vides, les seves pròpies coses, i són tan enterament responsables d'elles com nosaltres de les nostres, tant enterament responsables d’ells com nosaltres de nosaltres mateixos. Aquí es pot aplicar aquella dita castellana que diu “que cada palo aguante su vela”. En aquest escenari, per exemple, ja no valdria recórrer als tant gastats "el que em passa és per culpa teva", o “tu tens la culpa que jo...”. 
La segona, potser més complicada encara per no contemplada, és la clara i inequívoca separació en nosaltres mateixos del que funciona i del que no funciona. En tots nosaltres hi ha clars i obscurs, punts forts i punts febles, conductes funcionals que remen a favor del nostre desenvolupament i conductes disfuncionals la direcció de les quals és la regressió. En aquest sentit assenyala la psicòloga Elisabeth Lukas: “Tot està en l’individu, l’àngel i el diable.... No hi ha que consentir-ho tot d’un mateix”. 
Interessa doncs saber, sense embuts, qui és qui i potenciar el que decididament ens beneficia a llarg termini,  reconèixer allò que ens ajuda a ser forts i segurs, detectar quines són les nostres potencialitats, i desenvolupar-les i aprendre a emprar-les per afrontar els desafiaments i reptes propis del viure.





5.01.2015

El B.O.E. ens marca el camí.... a no seguir

En una recent publicació del BOE del febrer del 2015 (no del 1015) es podia llegir el següent:





En els punts 1 i 2 dels criteris d'avaluació es diu literalment:
1. Identificar en la propia vida el deseo de ser feliz.
2. Reconocer la incapacidad de la persona para alcanzar por sí mismo la felicidad.

En funció d'això, donat que estem davant d'un desig que no es podria satisfer per un mateix, la deducció és que es fa necessària la presència d'algú o alguna cosa externa que vingui a tapar aquest forat. Això comporta, indefectiblement, la dependència de tal factor exterior.Els candidats poden ser molts i molt variats, tal com es pot veure observant al nostre voltant.

Erich Fromm, en el seu llibre Por a la llibertat, proposa el concepte d'auxiliador màgic. Allà escriu:

"En principio, las causas que inducen a las personas a relacionarse con el auxiliador mágico son las mismas que hemos hallado como fundamento de los impulsos simbióticos; la incapacidad de subsistir solo y de expresar plenamente las propias potencialidades individuales.... La intensidad de la conexión con el auxiliador mágico se halla en proporción inversa con la capacidad de expresar espontáneamente las propias potencialidades intelectuales, emocionales y sensitivas. Con otras palabras, se espera obtener del auxiliador mágico todo cuanto se espera en la vida, en vez de conseguirlo como resultado de las propias acciones. Cuanto más nos acercamos a este caso, tanto más el centro de nuestra vida se desplaza desde nuestra propia persona a la del auxiliador mágico y sus personificaciones. El problema que se plantea entonces no es ya el de cómo vivir nosotros mismos, sino el de cómo manejarlo a. él a. fin de no perderlo, de que nos haga obtener lo que deseamos, y hasta de hacerlo responsable de nuestras propias acciones".

El cartell següent correspont a una campanya publicitaria del Sorteo de El Niño de la Organización Nacional de Loterías y Apuestas del Estado de fa uns anys:





"Si tu sólo no puedes que te ayude El Niño" és l'eslògan.

Hi ha alguna manera més directa d'intentar debilitar a la gent que insistir-li que no poden assolir per ells mateixos la seva necessària estabilitat?

Les intencions de les autoritats estan clares, Hi ha moltes coses en joc. Perquè, què seria d'elles sense gent que les necessités?