11.21.2016

A l'extrem, a la dreta

Estem assistint a l’accés al poder per vies democràtiques de plantejaments que estan associats  o són propis de l’extrema dreta. Demanada la seva opinió, molta gent opta per donar el seu vot a persones que sense cap mena de dissimulació es situen en aquest espectre ideològic, podent tenir aquí el mot espectre més d’un sentit. Es parla de conservadurisme, entenc que és contracció, por. Una resposta de defensa. I si hi ha resposta de defensa és que hi ha percepció d’amenaça. Por doncs, molta por.
La recepta de l’extrema dreta, sigui del lloc on sigui, conté sempre els mateixos ingredients. Un d’ells és proporcionar solucions simples, millor simplistes, a problemes complexos. Un altre és la divisió entre nosaltres, els bons, i els altres, els dolents, amb sovint la creació d’algun tipus de boc expiatori l’eliminació del qual, acabarà suposadament amb tots els mals, posem, per exemple, els immigrants. Un altre és la inexistència de matisos, substituïts per veritats absolutes, plantejaments dicotòmics, de blanc o negre, Déu o el diable, suposades certeses que generen un miratge de seguretat i control.
He escoltat a alguns analistes dir que estem davant una bufetada a l’establishment. Aquest establishment que seria, en si mateix i en tota regla, el creador de l’amenaça, estant, com està, en mans de poders que no estan sotmesos a cap control i que creen sistemàticament escenaris que beneficien els seus interessos, ideals, o el que sigui que pretenen i defensen caigui qui caigui.  I la gent detecta l’amenaça, i se’n defensa, fins aquí tot lògic, i lícit. El problema que hi veig és troba en la tàctica o l’estratègia emprades. Perquè entregar-se en mans de l’extrema dreta és una sortida regressiva en tota regla. Encara està per veure quina és la situació delicada que és troba la humanitat que es decideix resoldre fent un pas endavant en lloc d’un pas enrere. Aquesta no és una defensa que enforteix i dignifica, és una defensa que empobreix i debilita. Si es tracta en efecte d’una bufetada a l’establishment, en tot cas, el rebot, és encara més fort, i per tant, el balanç negatiu, i la relació de forces resultant més desequilibrada en favor del poder.
El perquè de tot plegat pot ser digne d’infinitat d’anàlisis, debats interminables i tones de literatura. Però particularment m’apunto a les profètiques paraules d’Erich Fromm que entenc van directe a l’arrel del problema: “... en la nostra pròpia societat ens trobem davant aquest mateix fenomen que constitueix un sòl fèrtil per al sorgiment del feixisme a tot arreu: la insignificança i impotència de l'individu”. 
Una insignificança i una impotència però que no venen de sèrie, que no són pròpies de la naturalesa humana ni de la vida i que algú promou de manera sistemàtica creant les condiciones idònies pel seu creixement i manteniment. En algun moment, normalment molt aviat, deixem de ser éssers reals en benefici de ser éssers adaptats a un entorn que necessitem però que no entenem i que no ens entén. Aquesta desconnexió, aquesta claudicació, aquesta pèrdua, té conseqüències fatals i és la que explica, a la vegada, la deriva tant de l’amenaça creada com de la resposta regressiva associada. 

11.10.2016

Desesperança creativa

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.... tant de bo només fossin dues!. De fet, perseverar en l’error, és un clàssic de la conducta humana.
Com és de preveure, no hi ha un únic motiu perquè això sigui així. Un d’ells pot ser, per exemple, les inèrcies i automatismes, que afavoreixen la repetició de les conductes. Un altre, el fet d’estar obtenint algun tipus de benefici de la conducta en qüestió; seria el cas, per exemple, d’una persona que fuma, o d’una altra que es manté enganxada a una relació on està sent maltractada...., en ambdós casos podríem trobar aspectes que ofereixen algun tipus de rèdit a aquestes conductes i expliquen el seu manteniment.
Quan estem davant d’alguna cosa que ens amenaça, ens preocupa o ens genera malestar, és totalment lògic i lícit intentar trobar una solució. Pot passar però, a vegades, que aquest intent de solució no sigui el més òptim, i no només no sigui una bona solució i resolgui la qüestió, sinó que en si mateix es pugui convertir en un problema a base de la seva repetició. Pot inclús acabar passant que, com es diu popularment, el remei sigui pitjor que la malaltia.
La Teràpia d’Acceptació i Compromís (TAC) és una proposta que s’ha fixat particularment en aquesta qüestió. Una de les metàfores que proposa aquest model per explicar aquesta qüestió és l’anomenada metàfora de “l’home en el forat amb una pala”: Un home anava pel camp, portant una bena als ulls i una petita bossa d'eines. Se li havia dit que la seva tasca consistia a córrer per aquest camp amb els ulls embenats. L'home no sabia que a la granja hi havia forats grans i molt profunds, ho ignorava completament. Així que va començar a córrer pel camp i va caure en un d'aquests grans forats. Va començar a palpar les parets del forat i es va adonar que no podia saltar fora i que tampoc hi havia altres vies d'escapament. Va mirar a la bossa d'eines que li havien donat, per veure si hi havia alguna cosa que pogués fer servir per escapar del forat, i va trobar una pala. Això és tot el que tenia. Així que va començar a cavar amb diligència, però va advertir que no sortia del forat. Va intentar cavar més i més, i més i més ràpid, però seguia al forat. Ho va intentar amb grans palades i amb petites palades, llançant lluny la terra o llançant-la a prop ... però seguia al forat. Tot aquest esforç i tot aquest treball, i l'únic que aconseguia és que el forat es fes cada vegada més i més profund. Llavors es va adonar, que cavar no era la solució, no era la forma de sortir del forat, al contrari, cavant és com es fan els forats més grans. Llavors va començar a pensar que potser tot el pla que tenia estava equivocat i que aquesta no era una bona solució, ja que cavant no podia aconseguir una escapatòria i l'únic que feia era enfonsar-se més.
L’observació que determinades solucions són, de fet, un problema, l’han feta palesa i expressat de diferents maneres diferents autors. Així, per exemple, Molière deia que “quasi tots els homes moren dels seus remeis, no de les seves malalties”. Per a Friedrich Nietzsche “la pitjor malaltia dels homes prové de la manera com han combatut els seus mals”.         
En relació a aquesta qüestió, des de la TAC es proposa el concepte de desesperança creativa. Amb la desesperança creativa s’obre la porta a la possibilitat de dubtar respecte si aquelles tàctiques i estratègies que s’han vingut utilitzant com a recurs són vàlides o eficients, de deixar de creure en les solucions intentades, de deixar de tenir esperança en la forma en la qual hem vingut intentant solucionar el malestar, de reconèixer que allò que s’ha tractat de fer amb els problemes no ha servit per resoldre’ls i que no serveix de res insistir-hi. En definitiva, de deixar de perpetuar en l’error.
Reconèixer que una fórmula fracassa dóna accés a buscar-ne d’altres de diferents. Si es pot parar de fer el que no ha servit, és possible intentar fer una altra cosa i deixar de fer kilòmetres per la pista equivocada. Aquest tipus de desesperança és creativa perquè permet contemplar i intentar alguna cosa diferent. Amb la desesperança creativa la rigidesa deixa passa a la flexibilitat.

10.29.2016

Mode calma (I)

El mode calma és un dels nostres dos grans modes de funcionament. És el nostre estat natural de base i des d'aquí es manifesta el millor de nosaltres. Assenyala el psicòleg Paul Gilbert al respecte: "El comportament bondadós es recolza en un sistema fisiològic fonamental. En quant s'acudeix a ell ho organitza tot en la ment".

10.23.2016

La importància dels primers anys (I)

Que el que passa als primers anys té un impacte fonamental en la vida de la persona és una visió que recull un ampli consens, i són molts els autors i els models que s’han focalitzat en aquesta qüestió.
Com assenyala el psicòleg André Sassenfeld, al començament del segle passat, Sigmund Freud va establir el paradigma central que regeix la gran majoria dels enfocaments psicoterapèutics profunds: les experiències infantils determinen l'establiment de les característiques generals de la personalitat adulta. I amb això, també són l'element etiològic fonamental que causa tant l'aparició dels símptomes psíquics i psicosomàtics que constitueixen els trastorns psicològics, com la forma específica que aquests assumeixen.
A més de l’esmentat Freud, podem assenyalar entre els autors clàssics de referència que han treballat sobre l’impacte de la primera etapa de la vida i han fet importants aportacions al respecte a John Bowlby i la seva teoria del vincle, a Erik Erikson i la seva teoria del desenvolupament psicosocial, l’obra de Wilhelm Reich, a Donald Winnicott i la seva mare suficientment bona, a Carl Rogers i la seva necessitat d’acceptació positiva incondicional, a Theodore Millon i el desenvolupament dels trastorns de personalitat, a Arthur Janov i la seva proposta del crit primal i a Heinz Kohut i la seva teoria del narcisisme. I en l’àmbit de l’educació trobem també aportacions molt rellevants, com les de Maria Montessori i el seu mètode educatiu i  Alexander S. Neill i l’escola de Summerhill.
El psiquiatra Jorge Tizón comenta al respecte: “Tant la meva experiència com els meus estudis coincideixen amb el que la literatura científica internacional està aportant en aquests anys: que les bases de la salut, la salut mental, els estils o hàbits de vida, les formes d'aprenentatge, elaboració de dols, relacions socials, relacions sexuals i tants altres elements de la vida personal, emocional i social, es conformen en els quatre o cinc primers anys de la vida”.
Al nostre entendre, quan tot va bé en aquest etapa, la naturalesa pròpia del nen és acceptada i respectada i aquest es pot mantenir en el seu eix. I sobre aquesta base, es van produint els molts i diferents aprenentatges que permeten un òptim desenvolupament i que van en la direcció inequívoca de ajudar-lo a ser un individu autònom.
En el nou vídeo que he editat a youtube presento unes quantes aportacions al respecte d’aquest tema que entenem tan apassionant com essencial. Us convido a visitar-lo.