8.28.2016

Malalts de poder

A la dècada dels anys 80 del segle passat, els psicòlegs Edward Deci i Richard Ryan van proposar l’anomenada Teoria de l’Autodeterminació. Segons aquesta teoria, les necessitats bàsiques de vinculació, competència i autonomia serien els nutrients bàsics i innats essencials per al benestar psicològic. Aquests autors van proposar que l'experiència primerenca de deprivació en una o vàries d'aquestes àrees bàsiques pot generar l'aparició de necessitats substitutives o motius compensatoris. Entre les necessitats substitutives més freqüents es trobarien, per exemple, el desig d'admiració o de dominació. La funció d'aquestes seria reduir la sensació d'insatisfacció generada per les mancances en la satisfacció de les necessitats bàsiques. Quan aquestes necessitats substitutives són mantingudes durant un cert temps poden fàcilment donar lloc a un cercle viciós: la persona adulta pot seguir valorant en excés les metes compensatòries (ex .: desig d'admiració, èxit econòmic), i obviar certes necessitats bàsiques. I això mantindria la seva sensació d'insatisfacció, augmentant en conseqüència la intensitat d'aquestes motivacions compensatòries.
La vida, deixada al seu natural fluir, és quelcom meravellós, però la vida frustrada es pot convertir en una poderosa força malèfica i perversa. I malauradament d’això en tenim exemples a dojo. Les necessitats frustrades es converteixen en combustible per l’emergència d’altres conductes substitutòries que pretenen satisfer-les. I per molt ineficients que siguin aquestes conductes, i per molts efectes secundaris que tinguin, es mantenen degut a que les necessitats reals persisteixen i la manera saludable de satisfer-les està bloquejada, roman inaccessible. Així que s’entra en un vòrtex negatiu que pot acabar agafant en alguns casos unes dimensions extraodinàries i causar un mal de gran abast. Això últim depèn de l’àrea d’influència que tingui la persona implicada. Sent sempre lamentable, no és el mateix per un president d’escala que per un president d’un país.
El poder és, per excel·lència, un d’aquests motius compensatoris. La necessitat d’exercir poder sobre els altres és inversament proporcional a la percepció de poder interior. Com s’ha dit, ningú satisfet arrabassa. Però si mirem cap a les més altes cúpules de poder actuals a nivell del món, hem de deduir que hi ha una munió d’insatisfets disposats a arrabassar amb una preocupant voracitat sense límits.
Aquestes persones són capaces de crear col·lapes econòmics pel simple fet d’enriquir-se, recordem la “crisi econòmica” declarada el 2008. Són capaces de provocar atemptats de bandera falsa, és a dir, operacions encobertes dutes a terme per governs, corporacions i altres organitzacions dissenyades per aparèixer com si fossin dutes a terme per altres. Són capaces d’invertar-se enemics i de declarar guerres basades en simples mentides, recordem les armes de destrucció massiva que no existien a la guerra d’Irak. I tot fet de manera pensada, planificada, organitzada, sistemàtica.


Moltes persones no creuen que sigui possible que això pugui estar passant perquè són incapaces ni tan sols d’imaginar que algú pugui ser capaç de comportar-se d’aquesta manera. El fet però, és que malauradament si que hi són. I ens urgeix adonar-nos-en i descobrir i difondre les seves maniobres si no volem veure la vida atropellada per aquells que no creuen en ella.

8.14.2016

Els de darrere la cortina i els seus titelles

Qui manipula? Qui enganya? Qui actua amb violència? Qui genera enfrontaments i odi? Qui desinforma? Qui utilitza el terror? Qui mou els fils a l’ombra? Qui viu del negoci d’enfrontar i de la guerra? Qui reprimeix? Qui menteix sistemàticament? Qui fa xantatge?


8.09.2016

Un elefant al menjador de casa

Hi ha una cosa pitjor del que entenem és l’estat desitjable, que és viure de manera autònoma i auto - governant-se, amb la responsabilitat plena que implica, però alhora també amb la llibertat plena que hi va associada. Es tracta d’estar sotmès a una autoritat que ens marqui les pautes, ens doni les ordres i ens faci complir les seves proposicions.
Hi ha però, una cosa pitjor que això, i és que aquesta autoritat, en lloc de ser una autoritat moral que vetlla pels interessos de les persones que s’hi troben sotmeses, sigui una autoritat arbitrària, és a dir, que doni prioritat als seus interessos, i que les normes i dictàmens que proposi vagin a favor dels seus beneficis.
HI ha però, encara, una cosa pitjor, i és que aquesta autoritat arbitrària sigui perversa. És a dir, que la seva arbitrarietat no sigui deguda a la seva incompetència o la incapacitat, sinó que sent perfectament coneixedora d’allò que representa el bé i allò que representa el mal, trii sistemàticament i a consciència el mal, hi ho faci mentint , confonent i creant les condicions perquè el manats no només no solucionin els seus problemes sinó que estiguin el més temps possible situats en estats d’estrès i desestabilització.
Però, lamentablement, encara hi ha un escenari pitjor. I és que les persones sotmeses a aquest tipus d’autoritat arbitrària perversa, es considerin lliures i que, per tant, lluny de considerar que aquest escenari representi una amenaça, ni tan sols el contemplin com un problema, i es mantinguin cofois amb el marc mental d’escassetat i limitacions in crescendo que l’autoritat arbitrària perversa va implementant de manera sistemàtica. És ben sabut, que la premissa número u per intentar resoldre un problema és considerar que tens un problema.
Malauradament, entenc que aquesta fatal conjunció d’aquests dos últims elements és el que predomina en els nostres dies, i que ambdós elements necessaris que la conformen es retroalimenten formant un poderós cercle viciós.


Les bones i esperançadores notícies són que, paral·lelament, es pot observar que hi ha molta gent que comença a veure l’elefant que els ha entrat al menjador de casa, que hi ha forts corrents emergents pels quals la negació, l’evitació, l’evasió, la resignació, la tolerància passiva a tot tipus d’injustícia, l’obediència cega i la conformitat acrítica ja no són una opció, moltes persones que no estan disposades a participar d’aquest frau estructural i que no paren d’afinar els seus sensors per detectar i diferenciar de manera ràpida i inequívoca allò que els agredeix d’allò que els ajuda, que saben, perquè ho perceben, que per sobre aquest núvol tòxic hi ha una immensa llum radiant  i que des de la seva força vital es posen dempeus per defensar la vida que volen i es mereixen.

7.11.2016

Els nens com a diana

Tenim més coses que mai, disposem de més informació que mai, ens podem comunicar de més maneres que mai.... però sembla que tot això no és sovint suficient per gaudir d’una bona qualitat de vida interior, ni tan sols per alliberar-nos de dosis importants de malestar. Deixo per un altre moment l’anàlisi dels possibles factors que poden proposar-se com a candidats per aquest estat de coses.
Però, donat que les coses sempre (o gairebé sempre) poden anar a pitjor, assistim des d'unes dècades ençà, a una creixent patologització d’aquest malestar. Així, moltes expressions d’aquest malestar són sovint interpretades des de determinats sectors, no com una conseqüència lògica de problemes subjacents, sinó com a malalties en si mateixes. Per exemple, si un se sent perdut és lògic que estigui trist (la tristesa és una emoció relacionada amb les pèrdues). Llavors, en lloc d’atendre a aquesta manifestació com el que és, un senyal que ens està avisant que hi ha alguna cosa que no està anant bé, s’interpreta com si es tractés d’un problema en si mateix, alguna cosa que s’ha de combatre, fins i tot amb medicaments. El problema no és doncs que hi hagi un incendi, sinó que soni l’alarma, que resulta incòmode, i el tema es resol.... apagant l'alarma. Una situació equivalent podria ser entendre la febre com un problema quan tenim un refredat i dedicar-nos a combatre-la per eliminar-la, cosa que, per altra banda, tampoc resulta res excepcional.
Però si això ja és en si mateix preocupant, encara hi ha una cosa pitjor. I és que ara el públic diana ja no són tan sols els adults. La taca s’està escampant de manera alarmant als nens. Ells, que són el futur, el material més sensible, la baula més indefensa, estan sent afectats també per aquesta patologització i posterior comercialització i mercantilització dels suposats problemes. Moltes vegades el problema és simplement el propi fet de ser nens. En altres, justament, s’entén com a problema la seva pròpia lògica resposta al fet de no poder ser-ho. Resulta molt fàcil dir que el nen és el problema. Convertir-lo a ell en el pacient identificat pot “resoldre” moltes complicacions d’una tacada.
En el vídeo que us adjunto, i sota el títol rotund “La industria farmacéutica es la beneficiaria del TDAH”, el Professor Marino Pérez dóna informació al respecte d’aquestes qüestions, posant-hi en molts moments de manera contundent el dit a la nafra.

“Nuestra sociedad tiene muchas contradicciones y luego las propias contradicciones de la sociedad las resuelve convirtiéndolas en patologías. Y esas patologías luego tienen mucho interés para los laboratorios”.

Malgrat tot, en la meva opinió hi ha moltes dades per ser optimista. Em sembla que tenim un futur esplèndid per endavant. Però en aquest moment toca mastegar sorra identificant i desempallegant-nos de tots aquells factors que estan impedint descaradament que ens manifestem amb tot el nostre potencial, que són creats i que no tenen res a veure amb la nostra autèntica naturalesa.




6.29.2016

Per què seguint donant suport a qui et lesiona?

Ens podem preguntar perquè tantes vegades, en tants àmbits, llocs i èpoques diferents, es repeteix el mateix fenomen: Persones que donen suport a d’altres malgrat que els hi estan dificultant o impedint el seu propi benestar i desenvolupament. Així veiem, per exemple, com membres d’una parella donen suport a la persona que els maltracta. També ho veiem, en el món del treball, on hi ha persones que defensen a aquells que els agredeixen. Una paradigma d’aquesta realitat el trobem en el món de les sectes, on els adeptes són capaços d’acabar donant-t’ho tot, fins i tot la vida, per la causa i els seus gurus.  I també en el món de la política, on malgrat ser coneguts alts graus de corrupció dels candidats i haver pres sistemàticament mesures que lesionen els interessos dels electors, molts d’aquests tornen a decidir escollir-los lliurement, sense que hi hagi cap coacció explícita.
Per intentar donar resposta a aquest tipus de situacions, convé en primer lloc tenir dues premisses presents. D’una banda, el fet que totes les conductes tenen, coneguda o no, una funció. D’una altra, que tothom fa el millor que sap i pot en aquell moment, i que ningú fa les coses expressament malament per fer-se mal; o com a mínim, el mal que es pot fer es considera un mal menor atès que les altres opcions són considerades pitjors.
Què ha de passar doncs perquè algú acabi escollint allò que va en contra de la seva maduresa o autonomia? Cal, que com a mínim una part d’ell mateix no ho vegi així. I perquè això passi, una condició necessària és que s’hagi produït una desconnexió respecte els programes naturals i genuïns d’un mateix. Ningú pot estar a favor que no el deixin caminar si, d’alguna manera, no ha après que caminar pel seu compte pot resultar perillós o ser un problema.
Aquesta desconnexió, que en algun moment pot haver estat, efectivament, un mal menor, passa però una factura extremadament costosa. Deixa a la persona desposseïda, desorientada, perduda, sense brúixola, i per tant, totalment debilitada i vulnerable, disposada a fer el que calgui per poder recuperar un mínim d’estabilitat.


Aquest és, certament, un escenari d’amenaça. No hi ha res que deixi més indefens que no poder comptar amb un mateix. Atès que la necessitat de seguretat continua, l’única possibilitat aleshores és poder comptar amb alguna cosa o amb algú de fora, extern, que la pugui proporcionar.
En aquest recolzament s’hi veuen clarament alguns dels trets característics del mode de funcionar de defensa. És el cas, per exemple, de la mirada a curt termini, de la contracció, de la dependència. És una postura defensiva també en la mesura que no es busca tant que passin coses positives com que no en passin de negatives i al fet que la seva naturalesa és més reactiva que proactiva. També fa acte de presència la instrumentalització, doncs en absència de la sensació que un se’n pot sortir per un mateix s’utilitza a l’altre perquè prengui aquesta responsabilitat.
Els fins són doncs, en últim terme, lícits. L’estratègia però, resulta ser totalment equivocada, tenint en compte la seva baixa o nul·la eficiència, els seus efectes secundaris i a que contribueix no només a mantenir, sinó a agreujar la situació, degut a la seva pròpia dinàmica de cercle viciós.