9.28.2016

Canvi radical. Nou video

                           https://www.youtube.com/watch?v=AXwH5RkR_3Q
Els canvis profunds exigeixen 
visions i comprensions 
radicalment diferents 
dels temes essencials.

9.16.2016

Tal com som (I)

No, sembla evident que, a diferència del que alguns filòsofs i pensadors han defensat durant molt de temps, no venim al món com una taula rasa, com una pissarra en blanc. Al contrari, naixem ja amb unes certes disposicions i capacitats que es van mostrant en la mesura que la vida es va desplegant. Dispositius de sèrie en podríem dir. Els següents en són tres exemples:

CAPACITAT D’AUTOMATITZAR
Per experiència sabem que la repetició d’una conducta ens fa cada vegada més hàbils en la seva execució i que arriba un punt que es pot executar de manera altament automàtica, és a dir, sense necessitat de posar-hi atenció conscient. Aquesta capacitat d’automatitzar és extremadament útil perquè ens permet alliberar recursos i així, per exemple, podem fer altres coses a la vegada, simultàniament. L’exemple clàssic és aprendre a conduir. Al començament hem d’estar pendents conscientment de tots els moviments i per tant, posant tota la nostra capacitat d’atenció en el que fem. Posteriorment, a mesura que anem practicant, ja podem conduir i a la vegada pensar en altres coses, escoltar la ràdio, parlar amb qui ens acompanya, etc. Aprendre a tocar un instrument musical és un altre exemple clàssic de la nostra capacitat d’automatitzar. Al principi cal estar pendent de cadascun dels moviments dels nostres dits, amb el temps els dits ja “van sols”.

CONDICIONAMENTS
L’aprenentatge per condicionament és una de les nostres principals maneres d’aprendre.
En el cas de l’anomenat condicionament clàssic, aprenem a associar un estímul a un altre estímul que provoca una resposta determinada, i al final, l’estímul associat acaba provocant la mateixa resposta. En l’experiment clàssic que Ivan Pavlov va fer amb gossos, aquest fisiòleg i investigador rus va associar el so d’una campana al menjar, i al final el so de la campana provocava salivera igual que ho feia el menjar. Els humans fem també aquest tipus d’associacions inconscients i aquesta és una de les raons per las quals veiem aquest tipus de condicionament ser molt explotat per la publicitat. Per exemple, si s’associa l’estímul d’una colònia a l’estímul d’una persona atractiva al final podem respondre a la colònia amb la mateixa resposta o similar que si fos la persona atractiva.
En el cas de l’anomenat condicionament operant, aprenem que les conductes tenen unes conseqüències. Si, per exemple, després d’una conducta es produeix alguna cosa que ens agrada, el que en psicologia de l’aprenentatge s’anomena reforç, augmentaran les probabilitats que aquesta conducta és repeteixi. Si després de dir hola la gent és amable amb nosaltres, augmenten les probabilitats que tornem a dir hola. Si, en cas contrari, després d’una conducta es produeix alguna cosa que ens desagrada, el que en psicologia de l’aprenentatge s’anomena càstig, disminuiran les probabilitats que aquesta conducta es repeteixi. Donat que hi ha una immensa quantitat de coses que ens desagraden, hi ha moltes maneres de rebre càstigs i així disminuir la probabilitat de una conducta. Aquest és, per exemple, el mecanisme que hi ha darrere les multes.

CAPACITAT D’EMOCIONAR-NOS
No hem de rebre cap lliçó per poder experimentar por, ràbia, tristesa, culpa, vergonya, alegria.... No cal que ningú ens expliqui què s’ha de fer perquè s’activin aquests patrons de resposta. El que si aprenem en gran mesura és què ens emociona, és a dir, quins tipus d’estímuls poden disparar aquestes respostes, però no a emocionar-nos. A tall d’exemple, i per molt que n’hi ha que sembla que s’ho creuen, ningú neix sent del Barça, o de qualsevol altre equip.  Ara bé, situats en un determinat context, podem aprendre a dipositar emocions en aquest tema i saltar d’alegria o sentir una profunda tristesa segons vagi el partit.

En potència, aquestes maneres pròpies de funcionar representen importants avantatges adaptatives i resulten d’allò més útils i funcionals, això si, sempre que s’acompleixi un requisit fonamental: que la informació a la que siguem exposats sigui correcte, adequada o útil. Perquè de la mateixa manera que podem automatitzar, condicionar-nos i emocionar-nos amb qüestions que van en la línia del nostre ple funcionament sistèmic, també podem fer-ho amb qüestions que s’oposen a ell. Per exemple, podem automatitzar conductes de dependència, podem reforçar conductes que ens facin més vulnerables i castigar conductes que ens facin més lliures, podem emocionar-nos jugant al pokémon go o veient salsa rosa.
El nostre sistema ve molt ben dissenyat de sèrie i tot anirà bé sempre que posem totes les seves increïbles prestacions en un entorn favorable. Però tot és girarà en contra si submergim a la persona en un barril de vinagre. 

8.28.2016

Malalts de poder

A la dècada dels anys 80 del segle passat, els psicòlegs Edward Deci i Richard Ryan van proposar l’anomenada Teoria de l’Autodeterminació. Segons aquesta teoria, les necessitats bàsiques de vinculació, competència i autonomia serien els nutrients bàsics i innats essencials per al benestar psicològic. Aquests autors van proposar que l'experiència primerenca de deprivació en una o vàries d'aquestes àrees bàsiques pot generar l'aparició de necessitats substitutives o motius compensatoris. Entre les necessitats substitutives més freqüents es trobarien, per exemple, el desig d'admiració o de dominació. La funció d'aquestes seria reduir la sensació d'insatisfacció generada per les mancances en la satisfacció de les necessitats bàsiques. Quan aquestes necessitats substitutives són mantingudes durant un cert temps poden fàcilment donar lloc a un cercle viciós: la persona adulta pot seguir valorant en excés les metes compensatòries (ex .: desig d'admiració, èxit econòmic), i obviar certes necessitats bàsiques. I això mantindria la seva sensació d'insatisfacció, augmentant en conseqüència la intensitat d'aquestes motivacions compensatòries.
La vida, deixada al seu natural fluir, és quelcom meravellós, però la vida frustrada es pot convertir en una poderosa força malèfica i perversa. I malauradament d’això en tenim exemples a dojo. Les necessitats frustrades es converteixen en combustible per l’emergència d’altres conductes substitutòries que pretenen satisfer-les. I per molt ineficients que siguin aquestes conductes, i per molts efectes secundaris que tinguin, es mantenen degut a que les necessitats reals persisteixen i la manera saludable de satisfer-les està bloquejada, roman inaccessible. Així que s’entra en un vòrtex negatiu que pot acabar agafant en alguns casos unes dimensions extraodinàries i causar un mal de gran abast. Això últim depèn de l’àrea d’influència que tingui la persona implicada. Sent sempre lamentable, no és el mateix per un president d’escala que per un president d’un país.
El poder és, per excel·lència, un d’aquests motius compensatoris. La necessitat d’exercir poder sobre els altres és inversament proporcional a la percepció de poder interior. Com s’ha dit, ningú satisfet arrabassa. Però si mirem cap a les més altes cúpules de poder actuals a nivell del món, hem de deduir que hi ha una munió d’insatisfets disposats a arrabassar amb una preocupant voracitat sense límits.
Aquestes persones són capaces de crear col·lapes econòmics pel simple fet d’enriquir-se, recordem la “crisi econòmica” declarada el 2008. Són capaces de provocar atemptats de bandera falsa, és a dir, operacions encobertes dutes a terme per governs, corporacions i altres organitzacions dissenyades per aparèixer com si fossin dutes a terme per altres. Són capaces d’invertar-se enemics i de declarar guerres basades en simples mentides, recordem les armes de destrucció massiva que no existien a la guerra d’Irak. I tot fet de manera pensada, planificada, organitzada, sistemàtica.


Moltes persones no creuen que sigui possible que això pugui estar passant perquè són incapaces ni tan sols d’imaginar que algú pugui ser capaç de comportar-se d’aquesta manera. El fet però, és que malauradament si que hi són. I ens urgeix adonar-nos-en i descobrir i difondre les seves maniobres si no volem veure la vida atropellada per aquells que no creuen en ella.

8.14.2016

Els de darrere la cortina i els seus titelles

Qui manipula? Qui enganya? Qui actua amb violència? Qui genera enfrontaments i odi? Qui desinforma? Qui utilitza el terror? Qui mou els fils a l’ombra? Qui viu del negoci d’enfrontar i de la guerra? Qui reprimeix? Qui menteix sistemàticament? Qui fa xantatge?


8.09.2016

Un elefant al menjador de casa

Hi ha una cosa pitjor del que entenem és l’estat desitjable, que és viure de manera autònoma i auto - governant-se, amb la responsabilitat plena que implica, però alhora també amb la llibertat plena que hi va associada. Es tracta d’estar sotmès a una autoritat que ens marqui les pautes, ens doni les ordres i ens faci complir les seves proposicions.
Hi ha però, una cosa pitjor que això, i és que aquesta autoritat, en lloc de ser una autoritat moral que vetlla pels interessos de les persones que s’hi troben sotmeses, sigui una autoritat arbitrària, és a dir, que doni prioritat als seus interessos, i que les normes i dictàmens que proposi vagin a favor dels seus beneficis.
HI ha però, encara, una cosa pitjor, i és que aquesta autoritat arbitrària sigui perversa. És a dir, que la seva arbitrarietat no sigui deguda a la seva incompetència o la incapacitat, sinó que sent perfectament coneixedora d’allò que representa el bé i allò que representa el mal, trii sistemàticament i a consciència el mal, hi ho faci mentint , confonent i creant les condicions perquè el manats no només no solucionin els seus problemes sinó que estiguin el més temps possible situats en estats d’estrès i desestabilització.
Però, lamentablement, encara hi ha un escenari pitjor. I és que les persones sotmeses a aquest tipus d’autoritat arbitrària perversa, es considerin lliures i que, per tant, lluny de considerar que aquest escenari representi una amenaça, ni tan sols el contemplin com un problema, i es mantinguin cofois amb el marc mental d’escassetat i limitacions in crescendo que l’autoritat arbitrària perversa va implementant de manera sistemàtica. És ben sabut, que la premissa número u per intentar resoldre un problema és considerar que tens un problema.
Malauradament, entenc que aquesta fatal conjunció d’aquests dos últims elements és el que predomina en els nostres dies, i que ambdós elements necessaris que la conformen es retroalimenten formant un poderós cercle viciós.


Les bones i esperançadores notícies són que, paral·lelament, es pot observar que hi ha molta gent que comença a veure l’elefant que els ha entrat al menjador de casa, que hi ha forts corrents emergents pels quals la negació, l’evitació, l’evasió, la resignació, la tolerància passiva a tot tipus d’injustícia, l’obediència cega i la conformitat acrítica ja no són una opció, moltes persones que no estan disposades a participar d’aquest frau estructural i que no paren d’afinar els seus sensors per detectar i diferenciar de manera ràpida i inequívoca allò que els agredeix d’allò que els ajuda, que saben, perquè ho perceben, que per sobre aquest núvol tòxic hi ha una immensa llum radiant  i que des de la seva força vital es posen dempeus per defensar la vida que volen i es mereixen.